Univers infinit, cabellera finita

Durant la setmana em passo moltes estones al museu pensant en què faré el cap de setmana. Busco una mica per internet, rellegeixo recomanacions d'amics que em vaig apuntar en una llibreta, miro l'agenda de la ciutat i decideixo. Quan arriba dissabte, sempre em passa el mateix. Com el meu ritme circadià és un "motherfucker", em desperto a les 7:00. Això té la seva part positiva: podria aprofitar el dia. La part negativa és que faig la bugada el dissabte al matí, però el conserge de l'edifici passa del temà, i obre el soterrani (on hi ha les rentadores) a les 11:00. De manera que sempre acabo de rentar la roba cap a les 12:30. El meu procés mental sempre és igual: "Home, total, ja t'esperes una mica més, dines a casa, i després surts". I m'autoconvenço. Em faig alguna cosa per dinar, netejo els plats i em dic: "Ara estira't una estona, i després surts". M'estiro al sofà i clar, com és el sofà-llit de 8 metres quadrats més còmode de la història, em quedo fregit. Passen dues o tres hores durant les quals Godzilla i King Kong podrien lluitar a mort a Queens i no me n'assabentaria. Després em desperto, em pregunto on collons estic, miro al voltant, lligo caps, m'aixeco després d'haver-me assegurat que les meves cames no estan adormides, miro l'hora, i internament faig un "ouch" a lo Homer Simpson.

Tot això era per explicar-vos que el dia en què realment faig turisme és el diumenge. Podria anar més al gra explicant les coses, però llavors seria tot molt curt i insuls. I de coses curtes i insulses ja n'hi ha massa al món. "Too many", perquè és comptable: una cosa, dues coses, tres coses, i així fins l'infinit. Infinit, com l'univers. Per cert, parlant d'això, l'altre dia, mentre escanejava húmers, i per no treballar massa, vaig estar mirant un documental sobre universos paral·lels. Va sortir un científic amb cara d'esperitat dient que és completament segur que existeixin dobles de tots nosaltres en algun lloc de l'univers. Segons ell, cadascú de nosaltres no som més que un conjunt d'àtoms agrupats d'una forma concreta. La probabilitat que en un altre lloc un conjunt d'àtoms s'agrupi exactament de la mateixa forma per fer un individu igual que tu és exageradament baixa. Però com l'univers és infinit, totes les situacions, incloent les que tenen una probabilitat molt baixa de succeir, passen en algun indret. Molt fort. El problema és que aquests dobles nostres es troben molt lluny, en algun lloc on l'univers s'expandeix a una velocitat major que la velocitat de la llum, de manera que no hi podrem arribar mai. Quines coses que investiguen els físics, no? I jo escanejant húmers de mones aranya... En fi, el meu doble deu estar fent el mateix. Llàstima que estigui tan lluny i no ens puguem repartir la feina.

Tornant al planeta Terra, el diumenge passat, després de preparar-me física i mentalment per anar a voltar, va resultar que la meva línia de metro no funcionava. Vaig pensar que la classe de sort que tinc normalment, aquella que fa que les coses improbables només em passin si són negatives, estava tornant a mi. Però com molta gent diu que la bona o mala sort depèn de la teva actitud, no em vaig deixar ensorrar i vaig anar a veure l'única cosa que hi havia per aquí: un cementiri. Sí, jo també vaig pensar que un cementiri no era el millor lloc per espantar la mala sort, però a la porta hi havia un noi venent síndries. I la força karmàtica de les síndries segur que contrarresta els efectes negatius dels milers de tombes del cementiri. La veritat és que tot just vaig poder entrar-hi, perquè vaig arribar-hi a l'hora que el tancaven. I no em venia massa de gust quedar-m'hi tota la nit. Però era un lloc gegant, amb incomptables làpides al terra (incomptables de moltes, no de "too much").

Durant la setmana, els personatges del metro van seguir sorprenent-me com sempre. La primera va ser una dona romanesa i el seu plançó (ja crescudet) demanant almoina amb la mateixa cantarella que usen els romanesos a Catalunya. Exactament igual. I amb el mateix accent a pesar d'estar parlant en anglès. "Leidis and genetelmen, sorri for distur. For de fú, for de childré. God bles yu, god bles. Zenquiu." La màfia que es dedica a ensenyar a aquestes persones a demanar deu tenir una mena de sistema universal. Com "El inglés en 1000 palabras" de CCC. 

El següent "fauno" va ser un noi que es va quedar de peu devant meu, mentre jo estava assegut. Com "Los Pilares de la Tierra" és un llibre molt gran com per carregar-lo tot el dia, durant els trajectes de metro l'únic que puc fer es dedicar-me a mirar a la gent. Així, vaig descobrir que el noi portava la bragueta oberta. No vaig ser l'únic en notar-ho; la dona del meu costat, va fer una rialla estranya mentre mirava cap al noi. Tot això no hagués tingut cap importància si el vagó no s'hagués començat a omplir i el noi no s'hagués vist obligat a envair el meu espai vital. He de recordar que jo estava assegut, de forma que la meva cara quedava just devant de tot l'assumpte. No em va agafar un atac de riure perquè em vaig ficar a pensar en la mare del Bambi. Gran recurs.

Un dia de molta calor, vaig pujar en un metro en què no hi havia seients lliures. A les poques parades, una dona es va aixecar i va baixar, així que vaig decidir ocupar el seu seient. No obstant, quan m'hi vaig apropar, vaig detectar quelcom estrany sobre la superfície on suposadament m'havia de seure. Quan el meu sistema nerviós va assimilar la informació visual que estava rebent, el meu sistema límbic va enviar una senyal a tot el meu cos per a que sentís una cosa concreta: repugnància. Hi havia una renglera de suor corresponent al lloc que abans ocupava la zona interglútia de la senyora. Per desgràcia, com sóc un home, el meu cervell no pot pensar en dues coses a l'hora i el meu sistema locomotor ja havia iniciat el moviment pre-seure. I no em va semblar adequat fer un "m'ajupo, no m'ajupo", de manera que em vaig seure la vora del seient, just per no entrar en contacte amb les restes orgàniques líquides d'aquella dona.

Per acabar amb els "faunos" de metro, volia expressar la meva indignació amb una altra dona en particular. Jo estava assegut dins el metro esperant a que arreneués, quan una dona va entrar corrent i em va preguntar: "¿Éste va hacia Flushing?". Jo li vaig contestar que sí i ella va anar a seure. Uns segons més tard, me'n vaig adonar de l'obvietat: la senyora m'havia preguntat directament allò en espanyol. Això només pot voler dir dues coses: o la dona és una mica curta i va parlant en espanyol per NYC esperant que l'entengui tothom, o jo tinc cara de sud-americà o d'espanyol evident. A veure, vosaltres fiqueu-vos en situació. No em coneixeu de res. Aneu pel carrer. Em veieu. Estic sol i no porto res que indiqui que sóc un turista. Diríeu directament que sóc d'Espanya? Ni que portés una pota de pernil a sobre tot el dia... A més, el fet que les caixeres del supermercat, que són sud-americanes i parlen entre elles i amb tots els clients sud-americans en espanyol, no es dignin a parlar en espanyol amb mi, em fa pensar que la meva nacionalitat no és tan evident. De forma que vull arribar a la conclusió que la dona del metro és una cap d'ou.

En fi, passant a temes més solitaris, ahir vaig estar passejant per Brooklyn. He trobat pis allí i he decidit que volia conéixer una mica més la zona abans de traslladar-m'hi (quan hi vagi a viure, ja us explicaré més coses del pis, al qual, per cert, costa molt arribar-hi des de Sunnyside; de fet, per tornar a casa vaig haver de fer tres transbordaments, en un dels quals em vaig equivocar i vaig anar en contradirecció unes cinc parades). Doncs bé, vaig anar a Brooklyn Heigths Promenade, un passeig al costat de l'East River des del qual es veu el "skyline" del sud de Manhattan.

Després vaig seguir caminant per Brooklyn Heights, que és un barri de gent amb un poder adquisitiu important (els carrers estan nets i tots fan "footing" i tenen gossos que corren amb ells). Feia moltíssima calor, però vaig decidir seguir caminant fins a Gowanus Canal. Va resultar ser una caca de canal envoltat per un polígon industrial. Em vaig sentir molt ofuscat i vaig decidir no caminar més, de forma que vaig anar a buscar la parada de metro més propera. Feia tanta calor que tenia tota la samarreta suada i em sentia realment brut. Vaig veure un McDonald's i la calor i la meva gula es van combinar per fer un combo que va resultar en la meva persona desitjant amb totes les seves forces un McFlurry. Vaig entrar-hi, la noia del mostrador em va mirar amb cara de "noi sembla que t'estiguis fonent" i em va demanar què volia. Va resultat que la màquina dels gelats no funcionava. Però estava massa cansat i deshidratat com per sentir rancúnia cap aquella mena de sacrilegi, de forma que vaig demanar un "Banana & Strawberry Smoothie". Per sort, el lavabo era individual, em vaig poder eixugar una mica i vaig assecar la samarreta amb l'assecador de mans. Vaig sortir del McDonald's com a nou, però quan vaig arribar a la parada de metro, tornava a estar igual de suat. Vaig sentir-me alleujat quan vaig comprovar que la majoria estaven igual o pitjor que jo. Així que em vaig dirigir cap a Porspect Park, per anar al Brooklyn Botanic Garden. Un cop allí, la noia de la taquilla em va dir que amb el meu carnet del museu no tenia accés gratis al jardí botànic. Em vaig indignar molt i vaig decidir no entrar-hi. Així que vaig seguir caminant al voltant del parc per trobar una entrada (el parc és gratis, el jardí botànic no), missió en la que vaig fracasar. No obstant, quan portava mitja volta, vaig veure una altra entrada al jardí botànic, i vaig tornar a preguntar si tenia entrada gratis. En aquella taquilla em van dir que sí. Nois, teniu molt mala comunicació intertaquilla, que ho sapigueu. Així que vaig sortir-me'n amb la meva i vaig entrar al Brooklyn Botanic Garden sense pagar res. Què bon català que sóc. Vaig trobar un lavabo on vaig poder eixugar-me un altre cop i vaig estar passejant per allí. No pel lavabo, sinó pel jardí botànic. Val molt la pena si vols escapar una mica de l'enrenou de la ciutat. Però vaja, com a biòleg especilitzat en "Biologia d'Òrgans i Sistemes" que es va tragar moltes assignatures de plantes quan en realitat només li interessaven els animals, estic una mica fins als nassos de tanta clorofil·la, així que no vaig prestar massa atenció a l'acció didàctica de la institució. Això sí, maco, maco perquè sí.

I per acabar, vull compartir una preocupació que em ronda pel cap (mai més ben dit). Fa més de dues setmanes que quan em rento el cabell, noto que em cau més del normal. I em fa la impressió que sobretot cau de la part del serrell. Si tot seguís així massa temps, m'acabarien sortint entrades (sortint entrades, sortint entrades, sortint entrades, sortint entrades... a què ja no sabeu què significa sortint entrades?). I estic preocupat perquè tinc el cap massa gros com per quedar-me calb. No és que tingui el cap tan gros, però és que les meves espatlles són estretes, i clar, la proporció espatlles/cap és molt petita. Com tenia aquesta angoixa, avui li he dit a la meva mare per Skype. Sabeu quan li dieu alguna cosa a algú per a que us animi una mica? Doncs la meva mare no és la persona indicada. Primer m'ha dit que seria per estrés. Quan li he dit que no tenia estrés, ha fet el diagnòstic que tenia anèmia. Jo li he dit que hi ha altres coses que fan caure el pèl a part de l'estrés i l'anèmia i no m'ha cregut. Llavors li he dit que no em volia quedar calb (volia que em digués que no m'havia de preocupar, que és impossible). Ella m'ha dit que m'estic fent gran i el meu cos ara començarà a canviar per assemblar-se al del meu pare, i tot seguit ha canviat radicalment de tema. Gràcies, mare. Ha estat com si estigués a punt de caure per un precipici i ella m'hagués fet l'empenta final. En fi, no sé si em cauran els cabells o no, però de moment als insectes els hi segueix agradant. Al jardí botànic, una libèl·lula i un parell d'abellots van intentar fer-hi niu. Alhora.