Equilateralitat

La setmana passada vaig canviar de casa. Ara  estic a una casa adossada, típica de Brooklyn, entre els barris de Crown Heights i Prospect Heights, al nord de Prospect Park. Tot això ho sé gràcies a Google Maps, perquè hi ha més barris a NYC que províncies a Espanya. La casa està decorada de forma rústica i amb bon gust. Hi ha un pati amb una mena de jardí zen amb el qual em vaig emocionar el dia que vaig fer el primer cop d’ull al lloc. Ara he descobert que el problema del pati, i la raó per la qual ningú l’utilitza, és que si hi surts et converteixes automàticament en un Ferrero Rocher (de xocolata blanca, amb llet o negra, segons el teu color de pell). En menys d’un minut, em van picar uns 15 mosquits (o un sol mosquit molt cabró va agafar moltes reserves). I la finestra de la meva habitació dóna a aquest patí. Sí, hi ha una tela mosquitera, però la mida dels foradets de la tela és sospitosament gran. Dormo amb por.

Per la resta, no tinc cap queixa. Hi ha un gos molt simpàtic anomenat Apollo. És un bulldog de nou mesos amb una cara que fa molta gràcia. És una mica flipat, el pobre, però li perdono perquè és un gos. Si fos un gat ja l’hagués engegat. Pel que fa als meus companys de pis, en tinc tres. El primer és l’amo de la casa. És un noi simpàtic i xerraire. Dic noi perquè és el que més li escau. Quan el vaig conèixer, li vaig inferir una edat aproximada de 30 anys. Però l’altre dia, quan em va acompanyar al supermercat, el qual era incapaç de trobar sol, li vaig preguntar si feia molt temps que anava al gimnàs, perquè està quadrat com un armari. I em va dir que sí, que portava entrenant els anys que tinc jo. En aquell moment, el meu cervell va fer un clic i vaig entrar en una mena de bucle temporal il•lògic. Els nens de deu anys no fan peses. A no ser que el seu pare sigui Hulk Hogan i la mare la professora Trunchbull de Matilda. Llavors vaig pensar: “Calla, que deu creure que tinc 20 anys o menys”. No és descabellat, tenint en compte que fa res una cambrera em van demanar el DNI per un mojito i va llegir l’any de naixement amb un cert to d’incredulitat, cosa que li va fer molta gràcia al meu excompany de pis. Però abans d’acabar de fer tot aquest raonament, ell em va dir que sí, que portaria uns 25 anys anant al gimnàs. Llavors el clic del cervell es va apagar i vaig fer una cara estranya que va incitar la pregunta per part del meu company de: “Quants anys creus que tinc?”. Molt descol•locat, vaig començar a fer comptes, però no em quadrava res. Per moure’ns en un rang d’edat lògic, el noi havia d’haver començat a anar al gimnàs a fer peses als 15, igual que fan alguns xolos a Espanya (els mateixos que van a buscar la seva mitja taronja xonística a Mujeres y Hombres y Viceversa. Per cert, quina merda de títol per a programa televisiu). Llavors, em sortia que tenia 40 anys, cosa que em semblava exageradament fora de lloc. Li vaig dir que tenia uns 39 anys (sempre queda millor 39 que 40). Va fer un petit riure de satisfacció i em va dir que aquesta setmana en fa 51. De pasta de moniato em vaig quedar. Una cosa és aparentar tres o quatre anys menys, però aparentar pràcticament la meitat de la teva edat? És com si jo tingués la cara d’un nen de 12 anys. Jo crec que gran part del seu procés de conservació es deu a la seva dieta. Segurament s’alimenta a base de placenta de dingo o alguna cosa de l’estil.

La resta de companys de pis no us els puc detallar, perquè els vaig conèixer fugaçment i no vaig ni retenir el seu nom. Els dos són substancialment més grans que jo, tant en el sentit físic de la paraula, com pel que fa a l'edat. De fet, les habitacions d’aquests dos estan a plantes diferents d’on és la meva, de manera que poc els veuré.

El fet d'haver-me traslladat de Queens a Brooklyn és un aleujament perquè no hauré de tornar a sentir al nen de l'acordió de la línia 7 tocant la mateixa cançó que encara ni domina. Però Brooklyn també promet pel que fa a "faunos". De moment, ja he vist a una noia, en principi normal, amb unes calces liles al turmell esquerra, a més d'un home fent un monòleg que es va asseure al meu costat i li va dir a tot el vagó que era el meu padrastre, cosa que òbviament va provocar-me aquella sensació de "no sé on ficar-me, no em mireu tots", mentre pensava que l'home ja podia haver escollit una altra víctima entre les 50 persones que hi havia. Són un "target" pels comediants, tu.

A part del trasllat, aquestes últimes setmanes he tingut converses aleatòries amb personatges variats. Un matí, mentre estava escanejant l’enèsim húmer, va entrar una noia a la sala i em va preguntar: “Are you Eileen?”. En aquell moment jo em vaig empassar la indignació. Però noia, tinc cara d’Eileen? Està clar que Eileen és un nom de dona. Tinc cara i cos de dona? No sóc un supermascle, però no sé on punyetes em veus els dos cromosomes X. Gradua’t la vista, o fes-te un test de coeficient intel·lectual, a veure si passes de la “border line” o estàs predestinada a anar a asseure en un banc a dir als que passen que la vida és com una capsa de bombons.

Uns dies més tard, durant el transbord camí del museu, una parella em va parar per a què els donés indicacions. De seguida vaig observar que eren espanyols, perquè l’home portava una samarreta del Barça i la dona de l’Athletic (la veritat és que no sé de quin equip era, però l'escut tenia barres vermelles i blanques. M'interessa el que equivaldria a un cogombre, però un cogombre d'Espanya, que aquí estan més cars). Com a bons espanyols, el primer que van fer va ser preguntar-me si parlava espanyol. Es van emocionar molt quan van saber que també era d’allí. L’home, quan li vaig dir que era de les terres boiroses de Lleida, em va començar a preguntar si coneixia una sèrie de zones, entre les quals hi havia el Congost de Montrebei i la Seu d’Urgell. Li vaig dir que sí i l’home es va ficar molt content perquè havia estat per allí feia poc. Es va ficar tan content, que va començar a fer pessics afectuosos a la part anterosuperior del cos. Cadascú interacciona amb la gent de la forma que vol. Si ell vol pessigar, qui som nosaltres per jutjar-lo? En fi, volien anar a Brooklyn Bridge i no sabien quin metro agafar. Jo els vaig indicar i llavors va arribar el meu tren i vaig marxar. Un cop dins del metro, em vaig adonar que m’havia equivocat al donar-los les indicacions (des que vaig arribar a NYC, m’han demanat indicacions tres persones, i a les tres persones els hi he donat malament). Suposo que el meu subconscient es va venjar dels pessics. El proper cop s’ho pensarà millor abans d’anar pessigant els mugrons al personal.

També durant un transbord, tornant a casa, un senyor em va preguntar: “Is it painful?”. Vaig entendre que es referia al piercing, i li vaig dir que només fa mal durant un moment. Ell va insistir en que semblava dolorós, i jo no vaig voler discutir, perquè no n’haguéssim tret res en clar. De veritat que jo he vist més gent amb aquest piercing en aquesta ciutat (no tanta com a Catalunya, però n’hi ha). Jo no sé de què se sorprenen tant. Ni que em travessés el globus ocular, el piercing. Ara, portes una dil·latació al lòbul del diàmetre d'un plat gran i ningú se sorpren. Coherència per sobre de tot.

D’altra banda, la setmana passada vaig haver de lidiar amb una de les coses més ridícules que et poden passar: que et surtin dos grans visibles i de la mateixa forma i mida de manera simètrica als dos costats de cara. Queda extremadament estrany perquè, tot i ser una imperfecció involuntària, la simetria fa que sembli fet a propòsit. Però hi ha una cosa encara més ridícula. Si a algú li ha passat, m’entendrà. No hi ha res pitjor que et surtin tres grans que formin els vèrtex d’un triangle. Això empitjora exponencialment a mesura que el triangle s’apropa a l’equilateritat. I si la base del triangle és paral·lela al terra, la cosa ja adquireix el grau de ridiculesa del rei caient o de la Leticia Sabater simplement existint.

Pel que fa a la recerca turística de la ciutat, els últims caps de setmana he anat a al New York Hall of Science, una mena de museu de la ciència ple de criatures mal educades i insolents, a Flushing Meadows-Corona Park, on hi ha la Unisfera de la Fira Mundial de 1964-1965, al Granty Plaza State Park, un parc de Long Island City a la vora de l'East River, a 5 Pointz, una fàbrica antiga plena de graffitis d'artistes urbans, i al MoMA PS1, una extensió del MoMA a Queens més inversemblant que el propi MoMA. També vaig estar passejant per Manhattan, comprant llibres que després no sé com portaré a Catalunya. Vaig entrar també en una típica botiga de còmics de Lexington Avenue, en què vaig trobar-me amb personatges de l'alçada de l'home buscant figures d'acció dels X-Men, fins al nen que tenia el dubte existencial de si era millor una espasa o una pistola per matar a un zombi. Què simpàtic, el nen. El que no sap és que segurament moriria dels primers en un apocalipsi zombi, perquè els nens són els més tendrets. A més, no arribaria a convertir-se, perquè era tan petit que se l'haguéssin menjat sencer, i fa falta que quedi almenys el cap per a seguir la teva vida com a zombi després que et mosseguin.

Dissabte passat era l'últim dissabte de "Summer Streets". Durant l'agost, els dissabtes tallen el trànsit a alguna avinguda de la ciutat, per a que la gent pugui fer de les seves per allí. En aquesta ocasió, van escollir Park Avenue. Vaig fer tot el recorregut caminant, després vaig travessar Central Park i vaig baixar per Columbus Avenue fins a la 42 Street. Segons Google Maps vaig fer uns 15 km. Ja veieu, el que fa l'avorriment (això ho dic tant pel fet d'haver caminat tant, com pel fet d'haver-me dedicat a marcar la ruta a Google Maps per saber quan havia caminat).

Aquesta setmana ja començo a rebre visites. De moment, diumenge vam estar passejant per High Line, Chelsea, Greenwich Village i Meatpacking District amb la Cris i el Pablo. Després vam anar cap al nord fins a Bryant Park i  Times Square. La veritat és que descol·loca una mica veure aquí a gent que mentalment tens localitzada en un altre ambient. Però s'agraeix molt poder passar el dia amb els teus. I també s'agraeix molt que et facin suport moral per menjar tants cupcakes com vulguis. També vam pujar a l'Empire State Building. Les vistes són molt maques, òbviament, però el més divertit de tot és l'audioguia. Una nativa de NYC, la Tony, o Antonia, t'explica coses tan importants com a que NYC té cinc "boroughs" o districtes. Segons ella, "los latinos que todavía hablan poco inglés, pronuncian esta palabra como buró, que se parece mucho a burro. Es muy gracioso [riure]". Ahir també em vaig trobar amb la Marta i l'Oriol, i vam anar a prendre cerveses i sidres a un pub irlandés, on em van explicar les seves desventures amb els iPhones i els avions portuguesos. No recordava que la sidra fos tan eficient. Amb dos ampolles petites (però cares), se'm va ennuvolar la vista (quin gran eufemisme, ennuvolar la vista). A mi, i a tota la població de mosquits que em va picar ahir per la nit. Gràcies a Déu, l'alcohol és un agent teratogen, i tota la generació següent sortirà tarada segur. Les armes biològiques són les més adequades!