D.C. (District of capullos)

Escric la que serà, segurament, una de les últimes entrades des d'aquest país de bojos. Porto molt temps sense actualitzar, però ara me n'han tornat a venir ganes. Serà perquè porto tres dies a casa sense res a fer? Sí, bàsicament sí. Aquí a NYC segueixo veient pirats cada dia. El problema és que ja m'hi he acostumat i no em sorprenc. I com no em sorprenc, no hi paro atenció. Fins i tot hi simpatitzo. És com la síndrome d'Estocolm.

Avui us vull relatar la meva experiència a Washington D.C., perquè val la pena. Ja fa setmanes, per motius de feina, vaig estar-hi una setmana sencera, treballant al Museu d'Història Natural d'allà. I com a bon becari, vaig allotjar-me a l'hostal més assequible que hi havia. La veritat és que estava força bé, i només a uns 20 minuts del museu. Com sóc tirant a pobre i tirant a català pel que fa al tema dels diners, vaig reservar llit en una habitació de 10 persones. Per sort, l'habitació era mitjanament gran, i quan vaig arribar hi havia nois i noies (això és bo perquè l'augment del número de noies dismuneix les probabilitats que algú ronqui).

Les primeres nits van ser molt tranquiles i vaig dormir molt millor del que em pensava. Però cap a la tercera nit, mentre intentava adormir-me cap a les 11pm, una persona sense identificar va entrar a l'habitació i va encendre el llum. Vaig intentar amb totes les meves forces que no m'afectés, però el meu cap va començar a donar voltes. La gent mal educada em fa molta ràbia, i més si la seva manca d'educació m'afecta directament. Quan el llum portava encesa uns 15 minuts i la persona sense identificar havia desfet tota la seva maleta, amb tota la parsimònia del món, va sortir de l'habitació (entenc que per anar al bany). Per alguna raó que només aquesta persona entendrà, no va apagar el llum quan va sortir de l'habitació. Jo, fent servir tots els recursos que vaig aprendre durant l'any que vaig fer ioga, em vaig calmar, vaig baixar de la llitera, i vaig anar a apagar el llum a l'altra punta de l'habitació. Aproximadament 10 minuts més tard, l'home va tornar a entrar i va encendre el llum. Llavors no em vaig poder aguantar més, i em vaig incorporar i el vaig mirar. I em vaig espantar bastant perquè, de tots els possible escenaris que m'havia imaginat, el fet que fos un home baixet, de pell fosca, vell, calb i tenyit de taronja pastanaga radioactiva no era un d'ells. El seu aspecte em va fer bastanta por. Diuen que no s'ha de jutjar a una persona per la portada. I hi estic d'acord. Però és que semblava el líder d'una màfia dedicada al tràfic de persones, d'aquells que et treuen un queixal per a que els hi diguis la combinació de la caixa forta. Així que vaig tornar-me a estirar i vaig intentar relaxar-me. Però com es tracta de mi, l'univers va enviar l'ordre als planetes del Sistema Solar (incloent Plutó, que és un planeta diguin el que diguin els astrònoms) per a que s'alineessin i desencadenessin una sèrie de successos que fessin que aquest home dormís al llit de sota. A tot això, eren passades les 12 i el llum seguia encés, perforant-me les retines i cremant-me el nervi òptic. De fet, el llum el vaig haver d'apagar jo per raons que no recordo o que el meu subconscient ha bloquejat. Quan em dirigia cap al meu llit després d'apagar el llum, amb la cara que em caracteritza quan tinc ganes d'assassinar cadells de panda, l'home em va dir que tanqués la persiana. No m'ho va demanar. Va ser més aviat un requeriment. Vaig morir una mica per dins de la ràbia i li vaig dir que no sabia com es feia i vaig pujar a la llitera. Llavors, vaig pensar que havia d'intentar adormir-me ràpid, perquè com a bon mafiós, feia pinta de roncar. I no em vaig equivocar. Es va adormir en aproximadament 60 segons (i no exagero, ho juro) i va començar a roncar com si tingués dotze pulmons plens de baba de caragol. Com és que sempre els homes que ronquen s'adormen més ràpid? L'evolució, a vegades, no té sentit. El creacionisme va obrint-se camí dins el meu ventall de creences personals. No pot ser que un ésser així sigui resultat de tants anys d'evolució. 

En aquell moment, no vaig veure altra opció que ficar-me els taps. El seu efecte era mínim, perquè tot i que el so quedava reduït, les vibracions que provocava m'arribaven amb la mateixa intensitat. Per sort, vaig aconseguir adormir-me, però a la matinada em vaig despertar. Allí roncava aboslutament tothom. Com podia ser que les últimes dues nits, una habitació mixta s'hagués convertit en una habitació només d'homes amb problemes respiratoris? A sobre, em vaig adonar que un dels taps m'havia caigut. I segurament va anar a parar a una altra dimensió, perquè no el vaig tornar a veure mai més (i vaig buscar per tot arreu). Es veu que hi ha un forat negre de taps d'orella, igual que el que hi ha a les rentadores que s'empassa selectivament un mitjó de cada parella. El forat negre dels taps no és tan conegut perquè, òbviament, l'ús dels taps no està tan extés com el dels mitjons. Això és un fet científic més lògic que la inclusió del senyor pastanaga radioactiva a l'especie Homo sapiens.

Així doncs, la resta de nits van succeir-se d'una forma similar. L'home calb tenyit de color taronja pastanaga radioactiva va crear precedent pel que fa al tema del llum, de forma que el senyor vietnamita de l'armilla també va decidir que necessitava encendre el llum a les 12 de la nit per anar de la porta de l'habitació al seu llit. Jo vaig haver de dormir amb un sol tap, a pesar que els senyors cada cop roncaven amb més ràbia. L'home pèl-roig tenyit va agafar-me certa estima i tenia tendència a preguntar-me coses des del llit. Un dels matins, quan anava cap a la dutxa, em va preguntar quina hora era. Jo li vaig dir que eren les 7 menys quart. No em va entendre. Llavors vaig pensar que seria més fàcil que ho entengués si li deia que eren les 7 menys 10, perquè "ten" és més fàcil de pronunciar que "quarter". Però ni simplificant-li ho va acabar d'entendre:

-What time is it?

-A quarter to seven.

-Sorry?

-Ten to seven.

-Is it seven?

-Yes, yes, seven o'clock.

L'hora d'esmorzar també era entretinguda, perquè l'home encarregat del buffet ens obligava a tots a presentar-nos a la resta de la gent de la taula. El primer dia, l'home en qüestió ens va dir a tots els de la meva taula si ja ens havíem presentat els uns als altres. A mi aquesta classe de pressió em fica bastant nerviós, però al noi de devant meu es veu que encara se li posa pitjor, i va començar a excusar-se devant de l'home dient que ho sentia, que estava mirant el correu electrònic al mòbil. Llavors l'atenció va anar a parar cap aquest noi, i jo em vaig dedicar a acabar-me la magdalena integral amb panses (per què les panses s'assemblen tant a trossets de xocolata?) i a escampar la boira. El segon dia, el senyor del buffet no em va poder dir res perquè l'home que tenia assegut al devant (el qual era bastant vell) em va agafar per banda i em va començar a explicar que havia vingut de Geòrgia a visitar la seva mare, la qual o era exageradament vella o havia parit quan era exageradament jove. Aquest senyor, quan li vaig dir que havia estudiat biologia, em va dir que creia que havia de ser emocionant això de fer ciència i descobrir una cosa que ningú havia descobert. Clarament, aquest home no té ni idea de què és la ciència.

Una altre costum que tenia el senyor del buffet era preguntar a tothom d'on era i dir-li en l'idioma corresponent "bon dia". Era capaç de recordar com es diu "bon dia" en desenes d'idiomes, però no era capaç de recordar la meva cara. I clar, al principi fa gràcia que et preguntin d'on ets i et diguin "buenos días", però quan t'ho han fet durant quatre dies seguits, ja no saps com fingir la cara d'il·lusió.

Les coses al museu de Washington no van ajudar a millorar la visió que m'havia fet de la ciutat a partit de les experiències viscudes a l'hostal. Portava cinc minuts dins de l'edifici i ja m'havia quedat atrapat a l'ascensor. El millor inici que es pot tenir. Per sort, aviat van venir a obrir-nos. El senyor que havia d'assegurar-se que jo tingués tot el que necessitava al museu, em va dirigir a la sala i em va dir quina era la meva taula i on eren les mostres que m'interessaven. Llavors va marxar per no tornar i em va deixar completament sol. Jo en aquell moment no era conscient de totes les incògnites que se m'anirien presentant al llarg dels dies. En primer lloc, vaig descobrir per casualitat la contrasenya de la wifi en un paper penjat a una paret totalment aleatòria (trobo que no li hagués costat res indicar-me que aquella informació era allí). En segon lloc, la targeta que havia d'usar per accedir a la sala on treballava no funcionava. I la porta era d'aquestes que es tanquen per dins quan surts. De manera que si sortia, no podia tornar a entrar. I tampoc sabia on era l'oficina d'aquest home, perquè no m'ho havia dit. És a dir, que no podia sortir ni per anar al lavabo. Però evidentment, la meva bufeta és de capacitat limitada (coses de l'evolució que hem discutit prèviament) i va arribar un punt en què o pixava a la paperera, o anava al lavabo i em quedava tancat fora. Lo de la paperera no em va acabar de convéncer, així que vaig sortir i vaig començar a córrer com un boig buscant el lavabo en un laberint de passadissos sense cap mena de sentit de la coherència. Tot va anar bé. Fins que vaig tornar a la porta de la meva sala. Sabia que la targeta no funcionava, però en aquests casos sempre tens una mica d'esperança que les coses s'hagin solucionat soles. Òbviament, aquest no va ser el cas, i em vaig trobar allí plantat sense cap opció factible. Cada cop que passava algú per allí, li preguntava si tenia accés a aquella sala. Però devia ser una sala molt exclusiva perquè allí no hi podia entrar ningú. Al final, vaig ser valent i em vaig aventurar a buscar l'oficina del senyor que s'havia d'encarregar de mi, i la vaig acabar trobant.

El segon dia, la targeta encara no funcionava, així que encara no tenia llibertat per buidar la meva bufeta quan les meves cèl·lules paraigua ho trobéssin necessari. A més, un nou fet va alterar la tranquilitat dels meus escanejos. Sense solta ni volta, a mig matí, va començar a sonar una alarma a la meva sala. Vaig veure on era el panell per desactivar-la, però calia un PIN que, òbviament, no tenia. Com tampoc podia sortir de la sala per avisar, vaig haver d'esperar amb aquell soroll, similar al que fan els gats quan són atropellats per un camió, fins que una dona que passava per allí va entrar i la va desconnectar. Jo li vaig donar les gràcies i li vaig dir que no tenia PIN, esperant que em digués com podia aconseguir-ne un. Però no va pillar la indirecta.

El tercer dia, la targeta ja funcionava, així que podia entrar i sortir tants cops com vulgués. Però l'alarma va tornar a sonar. Portava una estona sonant quan vaig decidir trucar a seguretat (el número dels quals vaig trobar en un altre paper aleatori penjat a la paret) per demanar-los-hi que la desconnectessin. Entre el soroll de l'alarma, l'accent de la dona que va agafar el telèfon i la meva limitació comprensiva, no vaig entendre res del que em van dir. Així que, a falta d'altres recursos, vaig decidir provar la tècnica "jo no sé res, que ho arregli un altre". Vaig sortir de la sala, vaig anar al lavabo, i em vaig prendre el meu temps. Però al tornar, l'alarma encara sonava. Així que no vaig tenir altre remei que seguir treballant amb aquell fil musical de fons. Al final, una noia va entrar i la va desconnectar. Llavors, vaig decidir que allò no podia ser, i que necessitava un PIN. I vaig començar a estudiar a fons tots els papers penjats a totes les parets de l'habitació. I finalment en vaig trobar un on s'hi explicava el procediment per demanar el PIN, que bàsicament consistia en enviar un mail a un home que havia de generar-te el PIN. Ho vaig fer, però, tal i com era d'esperar, l'alarma no va tornar a sonar mai més.

Aquell mateix matí, després de tota aquesta aventura sense cap tipus d'interés literari ni èpic, una noia que no coneixia de res va entrar a la meva sala buscant algú. Vaig notar la desil·lusió als seus ulls quan va veure que allí només hi era jo. Però llavors em va dir que cada dimecres feien un esmorzar tots els del departament, i que hi anés, que seria divertit. Jo sabia que el concepte de diversió de la gent que treballa en museus no és el mateix que el meu, però vaig córrer el risc. Vaig seguir la noia cap allí, mentre intentava donar-li conversa (tot i que va demostrar que no li interessava en absolut res del que deia). Quan vaig arribar al lloc de l'esmorzar, hi vaig veure a l'home que s'havia d'encarregar de mi. Em va saludar amb el cap i es va dirigir a l'altra punta de l'habitació. Jo estava allí plantat, però vaig adquirir un cert poder d'invisibilitat. Hi havia una sèrie de grups de tres o quatre persones parlant. En cap moment ningú em va dirigir la paraula ni la mirada. Així que em vaig servir una tassa de café, i vaig buidar la ment. Una estona després, l'home que s'havia d'encarregar de mi, va fer callar a la gent i va començar a presentar a una dona que havia començat a treballar amb ells aquella mateixa setmana. Tot seguit, un altre home va presentar a un senyor que havia arribat aquell mateix dia a estudiar una sèrie de mostres (el mateix que feia jo). Llavors, alguns caps es van girar cap a mi del pal "i tu qui ets?". Com ningú deia res, la noia que m'havia dit d'anar a l'esmorzar va dir en veu alta que jo també era nou i que si em volia presentar a mi mateix. Una espurna de pànic va passar pels meus ulls, i vaig mirar a l'home que d¡s'havia d'encarregar de mi al museu, però no va fer cap gest que m'indiqués que tenia cap intenció de presentar-me, així que vaig haver de dir patèticament qui era, d'on era i que feia allí. En acabar el meu discurs, va passar una planta rodadora del desert i durant uns 5 segons es va sentir el cri-cri d'uns quants grills. Llavors els grups de tres o quatre persones van reprendre les seves converses i jo em vaig tornar a trobar allí al mig sense ningú que em digués res. Poc després, un noi va començar a fer una presentació sobre cranis de dofins molt interessant (noteu la ironia), i vaig aprofitar per tocar el dos. Des d'aquí el meu sincer agraïment al personal del Museu d'Història Natural de Washington D.C. Encantadors.

Això sí, no tan encantadors com la Sandy. Però aquesta és una història que deixo per una altre dia.

Equilateralitat

La setmana passada vaig canviar de casa. Ara  estic a una casa adossada, típica de Brooklyn, entre els barris de Crown Heights i Prospect Heights, al nord de Prospect Park. Tot això ho sé gràcies a Google Maps, perquè hi ha més barris a NYC que províncies a Espanya. La casa està decorada de forma rústica i amb bon gust. Hi ha un pati amb una mena de jardí zen amb el qual em vaig emocionar el dia que vaig fer el primer cop d’ull al lloc. Ara he descobert que el problema del pati, i la raó per la qual ningú l’utilitza, és que si hi surts et converteixes automàticament en un Ferrero Rocher (de xocolata blanca, amb llet o negra, segons el teu color de pell). En menys d’un minut, em van picar uns 15 mosquits (o un sol mosquit molt cabró va agafar moltes reserves). I la finestra de la meva habitació dóna a aquest patí. Sí, hi ha una tela mosquitera, però la mida dels foradets de la tela és sospitosament gran. Dormo amb por.

Per la resta, no tinc cap queixa. Hi ha un gos molt simpàtic anomenat Apollo. És un bulldog de nou mesos amb una cara que fa molta gràcia. És una mica flipat, el pobre, però li perdono perquè és un gos. Si fos un gat ja l’hagués engegat. Pel que fa als meus companys de pis, en tinc tres. El primer és l’amo de la casa. És un noi simpàtic i xerraire. Dic noi perquè és el que més li escau. Quan el vaig conèixer, li vaig inferir una edat aproximada de 30 anys. Però l’altre dia, quan em va acompanyar al supermercat, el qual era incapaç de trobar sol, li vaig preguntar si feia molt temps que anava al gimnàs, perquè està quadrat com un armari. I em va dir que sí, que portava entrenant els anys que tinc jo. En aquell moment, el meu cervell va fer un clic i vaig entrar en una mena de bucle temporal il•lògic. Els nens de deu anys no fan peses. A no ser que el seu pare sigui Hulk Hogan i la mare la professora Trunchbull de Matilda. Llavors vaig pensar: “Calla, que deu creure que tinc 20 anys o menys”. No és descabellat, tenint en compte que fa res una cambrera em van demanar el DNI per un mojito i va llegir l’any de naixement amb un cert to d’incredulitat, cosa que li va fer molta gràcia al meu excompany de pis. Però abans d’acabar de fer tot aquest raonament, ell em va dir que sí, que portaria uns 25 anys anant al gimnàs. Llavors el clic del cervell es va apagar i vaig fer una cara estranya que va incitar la pregunta per part del meu company de: “Quants anys creus que tinc?”. Molt descol•locat, vaig començar a fer comptes, però no em quadrava res. Per moure’ns en un rang d’edat lògic, el noi havia d’haver començat a anar al gimnàs a fer peses als 15, igual que fan alguns xolos a Espanya (els mateixos que van a buscar la seva mitja taronja xonística a Mujeres y Hombres y Viceversa. Per cert, quina merda de títol per a programa televisiu). Llavors, em sortia que tenia 40 anys, cosa que em semblava exageradament fora de lloc. Li vaig dir que tenia uns 39 anys (sempre queda millor 39 que 40). Va fer un petit riure de satisfacció i em va dir que aquesta setmana en fa 51. De pasta de moniato em vaig quedar. Una cosa és aparentar tres o quatre anys menys, però aparentar pràcticament la meitat de la teva edat? És com si jo tingués la cara d’un nen de 12 anys. Jo crec que gran part del seu procés de conservació es deu a la seva dieta. Segurament s’alimenta a base de placenta de dingo o alguna cosa de l’estil.

La resta de companys de pis no us els puc detallar, perquè els vaig conèixer fugaçment i no vaig ni retenir el seu nom. Els dos són substancialment més grans que jo, tant en el sentit físic de la paraula, com pel que fa a l'edat. De fet, les habitacions d’aquests dos estan a plantes diferents d’on és la meva, de manera que poc els veuré.

El fet d'haver-me traslladat de Queens a Brooklyn és un aleujament perquè no hauré de tornar a sentir al nen de l'acordió de la línia 7 tocant la mateixa cançó que encara ni domina. Però Brooklyn també promet pel que fa a "faunos". De moment, ja he vist a una noia, en principi normal, amb unes calces liles al turmell esquerra, a més d'un home fent un monòleg que es va asseure al meu costat i li va dir a tot el vagó que era el meu padrastre, cosa que òbviament va provocar-me aquella sensació de "no sé on ficar-me, no em mireu tots", mentre pensava que l'home ja podia haver escollit una altra víctima entre les 50 persones que hi havia. Són un "target" pels comediants, tu.

A part del trasllat, aquestes últimes setmanes he tingut converses aleatòries amb personatges variats. Un matí, mentre estava escanejant l’enèsim húmer, va entrar una noia a la sala i em va preguntar: “Are you Eileen?”. En aquell moment jo em vaig empassar la indignació. Però noia, tinc cara d’Eileen? Està clar que Eileen és un nom de dona. Tinc cara i cos de dona? No sóc un supermascle, però no sé on punyetes em veus els dos cromosomes X. Gradua’t la vista, o fes-te un test de coeficient intel·lectual, a veure si passes de la “border line” o estàs predestinada a anar a asseure en un banc a dir als que passen que la vida és com una capsa de bombons.

Uns dies més tard, durant el transbord camí del museu, una parella em va parar per a què els donés indicacions. De seguida vaig observar que eren espanyols, perquè l’home portava una samarreta del Barça i la dona de l’Athletic (la veritat és que no sé de quin equip era, però l'escut tenia barres vermelles i blanques. M'interessa el que equivaldria a un cogombre, però un cogombre d'Espanya, que aquí estan més cars). Com a bons espanyols, el primer que van fer va ser preguntar-me si parlava espanyol. Es van emocionar molt quan van saber que també era d’allí. L’home, quan li vaig dir que era de les terres boiroses de Lleida, em va començar a preguntar si coneixia una sèrie de zones, entre les quals hi havia el Congost de Montrebei i la Seu d’Urgell. Li vaig dir que sí i l’home es va ficar molt content perquè havia estat per allí feia poc. Es va ficar tan content, que va començar a fer pessics afectuosos a la part anterosuperior del cos. Cadascú interacciona amb la gent de la forma que vol. Si ell vol pessigar, qui som nosaltres per jutjar-lo? En fi, volien anar a Brooklyn Bridge i no sabien quin metro agafar. Jo els vaig indicar i llavors va arribar el meu tren i vaig marxar. Un cop dins del metro, em vaig adonar que m’havia equivocat al donar-los les indicacions (des que vaig arribar a NYC, m’han demanat indicacions tres persones, i a les tres persones els hi he donat malament). Suposo que el meu subconscient es va venjar dels pessics. El proper cop s’ho pensarà millor abans d’anar pessigant els mugrons al personal.

També durant un transbord, tornant a casa, un senyor em va preguntar: “Is it painful?”. Vaig entendre que es referia al piercing, i li vaig dir que només fa mal durant un moment. Ell va insistir en que semblava dolorós, i jo no vaig voler discutir, perquè no n’haguéssim tret res en clar. De veritat que jo he vist més gent amb aquest piercing en aquesta ciutat (no tanta com a Catalunya, però n’hi ha). Jo no sé de què se sorprenen tant. Ni que em travessés el globus ocular, el piercing. Ara, portes una dil·latació al lòbul del diàmetre d'un plat gran i ningú se sorpren. Coherència per sobre de tot.

D’altra banda, la setmana passada vaig haver de lidiar amb una de les coses més ridícules que et poden passar: que et surtin dos grans visibles i de la mateixa forma i mida de manera simètrica als dos costats de cara. Queda extremadament estrany perquè, tot i ser una imperfecció involuntària, la simetria fa que sembli fet a propòsit. Però hi ha una cosa encara més ridícula. Si a algú li ha passat, m’entendrà. No hi ha res pitjor que et surtin tres grans que formin els vèrtex d’un triangle. Això empitjora exponencialment a mesura que el triangle s’apropa a l’equilateritat. I si la base del triangle és paral·lela al terra, la cosa ja adquireix el grau de ridiculesa del rei caient o de la Leticia Sabater simplement existint.

Pel que fa a la recerca turística de la ciutat, els últims caps de setmana he anat a al New York Hall of Science, una mena de museu de la ciència ple de criatures mal educades i insolents, a Flushing Meadows-Corona Park, on hi ha la Unisfera de la Fira Mundial de 1964-1965, al Granty Plaza State Park, un parc de Long Island City a la vora de l'East River, a 5 Pointz, una fàbrica antiga plena de graffitis d'artistes urbans, i al MoMA PS1, una extensió del MoMA a Queens més inversemblant que el propi MoMA. També vaig estar passejant per Manhattan, comprant llibres que després no sé com portaré a Catalunya. Vaig entrar també en una típica botiga de còmics de Lexington Avenue, en què vaig trobar-me amb personatges de l'alçada de l'home buscant figures d'acció dels X-Men, fins al nen que tenia el dubte existencial de si era millor una espasa o una pistola per matar a un zombi. Què simpàtic, el nen. El que no sap és que segurament moriria dels primers en un apocalipsi zombi, perquè els nens són els més tendrets. A més, no arribaria a convertir-se, perquè era tan petit que se l'haguéssin menjat sencer, i fa falta que quedi almenys el cap per a seguir la teva vida com a zombi després que et mosseguin.

Dissabte passat era l'últim dissabte de "Summer Streets". Durant l'agost, els dissabtes tallen el trànsit a alguna avinguda de la ciutat, per a que la gent pugui fer de les seves per allí. En aquesta ocasió, van escollir Park Avenue. Vaig fer tot el recorregut caminant, després vaig travessar Central Park i vaig baixar per Columbus Avenue fins a la 42 Street. Segons Google Maps vaig fer uns 15 km. Ja veieu, el que fa l'avorriment (això ho dic tant pel fet d'haver caminat tant, com pel fet d'haver-me dedicat a marcar la ruta a Google Maps per saber quan havia caminat).

Aquesta setmana ja començo a rebre visites. De moment, diumenge vam estar passejant per High Line, Chelsea, Greenwich Village i Meatpacking District amb la Cris i el Pablo. Després vam anar cap al nord fins a Bryant Park i  Times Square. La veritat és que descol·loca una mica veure aquí a gent que mentalment tens localitzada en un altre ambient. Però s'agraeix molt poder passar el dia amb els teus. I també s'agraeix molt que et facin suport moral per menjar tants cupcakes com vulguis. També vam pujar a l'Empire State Building. Les vistes són molt maques, òbviament, però el més divertit de tot és l'audioguia. Una nativa de NYC, la Tony, o Antonia, t'explica coses tan importants com a que NYC té cinc "boroughs" o districtes. Segons ella, "los latinos que todavía hablan poco inglés, pronuncian esta palabra como buró, que se parece mucho a burro. Es muy gracioso [riure]". Ahir també em vaig trobar amb la Marta i l'Oriol, i vam anar a prendre cerveses i sidres a un pub irlandés, on em van explicar les seves desventures amb els iPhones i els avions portuguesos. No recordava que la sidra fos tan eficient. Amb dos ampolles petites (però cares), se'm va ennuvolar la vista (quin gran eufemisme, ennuvolar la vista). A mi, i a tota la població de mosquits que em va picar ahir per la nit. Gràcies a Déu, l'alcohol és un agent teratogen, i tota la generació següent sortirà tarada segur. Les armes biològiques són les més adequades!

Univers infinit, cabellera finita

Durant la setmana em passo moltes estones al museu pensant en què faré el cap de setmana. Busco una mica per internet, rellegeixo recomanacions d'amics que em vaig apuntar en una llibreta, miro l'agenda de la ciutat i decideixo. Quan arriba dissabte, sempre em passa el mateix. Com el meu ritme circadià és un "motherfucker", em desperto a les 7:00. Això té la seva part positiva: podria aprofitar el dia. La part negativa és que faig la bugada el dissabte al matí, però el conserge de l'edifici passa del temà, i obre el soterrani (on hi ha les rentadores) a les 11:00. De manera que sempre acabo de rentar la roba cap a les 12:30. El meu procés mental sempre és igual: "Home, total, ja t'esperes una mica més, dines a casa, i després surts". I m'autoconvenço. Em faig alguna cosa per dinar, netejo els plats i em dic: "Ara estira't una estona, i després surts". M'estiro al sofà i clar, com és el sofà-llit de 8 metres quadrats més còmode de la història, em quedo fregit. Passen dues o tres hores durant les quals Godzilla i King Kong podrien lluitar a mort a Queens i no me n'assabentaria. Després em desperto, em pregunto on collons estic, miro al voltant, lligo caps, m'aixeco després d'haver-me assegurat que les meves cames no estan adormides, miro l'hora, i internament faig un "ouch" a lo Homer Simpson.

Tot això era per explicar-vos que el dia en què realment faig turisme és el diumenge. Podria anar més al gra explicant les coses, però llavors seria tot molt curt i insuls. I de coses curtes i insulses ja n'hi ha massa al món. "Too many", perquè és comptable: una cosa, dues coses, tres coses, i així fins l'infinit. Infinit, com l'univers. Per cert, parlant d'això, l'altre dia, mentre escanejava húmers, i per no treballar massa, vaig estar mirant un documental sobre universos paral·lels. Va sortir un científic amb cara d'esperitat dient que és completament segur que existeixin dobles de tots nosaltres en algun lloc de l'univers. Segons ell, cadascú de nosaltres no som més que un conjunt d'àtoms agrupats d'una forma concreta. La probabilitat que en un altre lloc un conjunt d'àtoms s'agrupi exactament de la mateixa forma per fer un individu igual que tu és exageradament baixa. Però com l'univers és infinit, totes les situacions, incloent les que tenen una probabilitat molt baixa de succeir, passen en algun indret. Molt fort. El problema és que aquests dobles nostres es troben molt lluny, en algun lloc on l'univers s'expandeix a una velocitat major que la velocitat de la llum, de manera que no hi podrem arribar mai. Quines coses que investiguen els físics, no? I jo escanejant húmers de mones aranya... En fi, el meu doble deu estar fent el mateix. Llàstima que estigui tan lluny i no ens puguem repartir la feina.

Tornant al planeta Terra, el diumenge passat, després de preparar-me física i mentalment per anar a voltar, va resultar que la meva línia de metro no funcionava. Vaig pensar que la classe de sort que tinc normalment, aquella que fa que les coses improbables només em passin si són negatives, estava tornant a mi. Però com molta gent diu que la bona o mala sort depèn de la teva actitud, no em vaig deixar ensorrar i vaig anar a veure l'única cosa que hi havia per aquí: un cementiri. Sí, jo també vaig pensar que un cementiri no era el millor lloc per espantar la mala sort, però a la porta hi havia un noi venent síndries. I la força karmàtica de les síndries segur que contrarresta els efectes negatius dels milers de tombes del cementiri. La veritat és que tot just vaig poder entrar-hi, perquè vaig arribar-hi a l'hora que el tancaven. I no em venia massa de gust quedar-m'hi tota la nit. Però era un lloc gegant, amb incomptables làpides al terra (incomptables de moltes, no de "too much").

Durant la setmana, els personatges del metro van seguir sorprenent-me com sempre. La primera va ser una dona romanesa i el seu plançó (ja crescudet) demanant almoina amb la mateixa cantarella que usen els romanesos a Catalunya. Exactament igual. I amb el mateix accent a pesar d'estar parlant en anglès. "Leidis and genetelmen, sorri for distur. For de fú, for de childré. God bles yu, god bles. Zenquiu." La màfia que es dedica a ensenyar a aquestes persones a demanar deu tenir una mena de sistema universal. Com "El inglés en 1000 palabras" de CCC. 

El següent "fauno" va ser un noi que es va quedar de peu devant meu, mentre jo estava assegut. Com "Los Pilares de la Tierra" és un llibre molt gran com per carregar-lo tot el dia, durant els trajectes de metro l'únic que puc fer es dedicar-me a mirar a la gent. Així, vaig descobrir que el noi portava la bragueta oberta. No vaig ser l'únic en notar-ho; la dona del meu costat, va fer una rialla estranya mentre mirava cap al noi. Tot això no hagués tingut cap importància si el vagó no s'hagués començat a omplir i el noi no s'hagués vist obligat a envair el meu espai vital. He de recordar que jo estava assegut, de forma que la meva cara quedava just devant de tot l'assumpte. No em va agafar un atac de riure perquè em vaig ficar a pensar en la mare del Bambi. Gran recurs.

Un dia de molta calor, vaig pujar en un metro en què no hi havia seients lliures. A les poques parades, una dona es va aixecar i va baixar, així que vaig decidir ocupar el seu seient. No obstant, quan m'hi vaig apropar, vaig detectar quelcom estrany sobre la superfície on suposadament m'havia de seure. Quan el meu sistema nerviós va assimilar la informació visual que estava rebent, el meu sistema límbic va enviar una senyal a tot el meu cos per a que sentís una cosa concreta: repugnància. Hi havia una renglera de suor corresponent al lloc que abans ocupava la zona interglútia de la senyora. Per desgràcia, com sóc un home, el meu cervell no pot pensar en dues coses a l'hora i el meu sistema locomotor ja havia iniciat el moviment pre-seure. I no em va semblar adequat fer un "m'ajupo, no m'ajupo", de manera que em vaig seure la vora del seient, just per no entrar en contacte amb les restes orgàniques líquides d'aquella dona.

Per acabar amb els "faunos" de metro, volia expressar la meva indignació amb una altra dona en particular. Jo estava assegut dins el metro esperant a que arreneués, quan una dona va entrar corrent i em va preguntar: "¿Éste va hacia Flushing?". Jo li vaig contestar que sí i ella va anar a seure. Uns segons més tard, me'n vaig adonar de l'obvietat: la senyora m'havia preguntat directament allò en espanyol. Això només pot voler dir dues coses: o la dona és una mica curta i va parlant en espanyol per NYC esperant que l'entengui tothom, o jo tinc cara de sud-americà o d'espanyol evident. A veure, vosaltres fiqueu-vos en situació. No em coneixeu de res. Aneu pel carrer. Em veieu. Estic sol i no porto res que indiqui que sóc un turista. Diríeu directament que sóc d'Espanya? Ni que portés una pota de pernil a sobre tot el dia... A més, el fet que les caixeres del supermercat, que són sud-americanes i parlen entre elles i amb tots els clients sud-americans en espanyol, no es dignin a parlar en espanyol amb mi, em fa pensar que la meva nacionalitat no és tan evident. De forma que vull arribar a la conclusió que la dona del metro és una cap d'ou.

En fi, passant a temes més solitaris, ahir vaig estar passejant per Brooklyn. He trobat pis allí i he decidit que volia conéixer una mica més la zona abans de traslladar-m'hi (quan hi vagi a viure, ja us explicaré més coses del pis, al qual, per cert, costa molt arribar-hi des de Sunnyside; de fet, per tornar a casa vaig haver de fer tres transbordaments, en un dels quals em vaig equivocar i vaig anar en contradirecció unes cinc parades). Doncs bé, vaig anar a Brooklyn Heigths Promenade, un passeig al costat de l'East River des del qual es veu el "skyline" del sud de Manhattan.

Després vaig seguir caminant per Brooklyn Heights, que és un barri de gent amb un poder adquisitiu important (els carrers estan nets i tots fan "footing" i tenen gossos que corren amb ells). Feia moltíssima calor, però vaig decidir seguir caminant fins a Gowanus Canal. Va resultar ser una caca de canal envoltat per un polígon industrial. Em vaig sentir molt ofuscat i vaig decidir no caminar més, de forma que vaig anar a buscar la parada de metro més propera. Feia tanta calor que tenia tota la samarreta suada i em sentia realment brut. Vaig veure un McDonald's i la calor i la meva gula es van combinar per fer un combo que va resultar en la meva persona desitjant amb totes les seves forces un McFlurry. Vaig entrar-hi, la noia del mostrador em va mirar amb cara de "noi sembla que t'estiguis fonent" i em va demanar què volia. Va resultat que la màquina dels gelats no funcionava. Però estava massa cansat i deshidratat com per sentir rancúnia cap aquella mena de sacrilegi, de forma que vaig demanar un "Banana & Strawberry Smoothie". Per sort, el lavabo era individual, em vaig poder eixugar una mica i vaig assecar la samarreta amb l'assecador de mans. Vaig sortir del McDonald's com a nou, però quan vaig arribar a la parada de metro, tornava a estar igual de suat. Vaig sentir-me alleujat quan vaig comprovar que la majoria estaven igual o pitjor que jo. Així que em vaig dirigir cap a Porspect Park, per anar al Brooklyn Botanic Garden. Un cop allí, la noia de la taquilla em va dir que amb el meu carnet del museu no tenia accés gratis al jardí botànic. Em vaig indignar molt i vaig decidir no entrar-hi. Així que vaig seguir caminant al voltant del parc per trobar una entrada (el parc és gratis, el jardí botànic no), missió en la que vaig fracasar. No obstant, quan portava mitja volta, vaig veure una altra entrada al jardí botànic, i vaig tornar a preguntar si tenia entrada gratis. En aquella taquilla em van dir que sí. Nois, teniu molt mala comunicació intertaquilla, que ho sapigueu. Així que vaig sortir-me'n amb la meva i vaig entrar al Brooklyn Botanic Garden sense pagar res. Què bon català que sóc. Vaig trobar un lavabo on vaig poder eixugar-me un altre cop i vaig estar passejant per allí. No pel lavabo, sinó pel jardí botànic. Val molt la pena si vols escapar una mica de l'enrenou de la ciutat. Però vaja, com a biòleg especilitzat en "Biologia d'Òrgans i Sistemes" que es va tragar moltes assignatures de plantes quan en realitat només li interessaven els animals, estic una mica fins als nassos de tanta clorofil·la, així que no vaig prestar massa atenció a l'acció didàctica de la institució. Això sí, maco, maco perquè sí.

I per acabar, vull compartir una preocupació que em ronda pel cap (mai més ben dit). Fa més de dues setmanes que quan em rento el cabell, noto que em cau més del normal. I em fa la impressió que sobretot cau de la part del serrell. Si tot seguís així massa temps, m'acabarien sortint entrades (sortint entrades, sortint entrades, sortint entrades, sortint entrades... a què ja no sabeu què significa sortint entrades?). I estic preocupat perquè tinc el cap massa gros com per quedar-me calb. No és que tingui el cap tan gros, però és que les meves espatlles són estretes, i clar, la proporció espatlles/cap és molt petita. Com tenia aquesta angoixa, avui li he dit a la meva mare per Skype. Sabeu quan li dieu alguna cosa a algú per a que us animi una mica? Doncs la meva mare no és la persona indicada. Primer m'ha dit que seria per estrés. Quan li he dit que no tenia estrés, ha fet el diagnòstic que tenia anèmia. Jo li he dit que hi ha altres coses que fan caure el pèl a part de l'estrés i l'anèmia i no m'ha cregut. Llavors li he dit que no em volia quedar calb (volia que em digués que no m'havia de preocupar, que és impossible). Ella m'ha dit que m'estic fent gran i el meu cos ara començarà a canviar per assemblar-se al del meu pare, i tot seguit ha canviat radicalment de tema. Gràcies, mare. Ha estat com si estigués a punt de caure per un precipici i ella m'hagués fet l'empenta final. En fi, no sé si em cauran els cabells o no, però de moment als insectes els hi segueix agradant. Al jardí botànic, una libèl·lula i un parell d'abellots van intentar fer-hi niu. Alhora.

El sol es pon, jo passejo i l'amiga de la veïna trenca una finestra

Manhattan és preciós al vespre. I si pots veure el "Manhattanhenge" encara més. Dos cops l'any, el sol es pon just entre els edificis dels carrers de l'illa. Si et situes en un dels carrers amples, com 14th o 42nd street, mires cap a l'oest i t'assegures de veure New Jersey a l'horitzó, l'espectacle està garantit. Ara, és una mica perillós el fet que la gent s'emocioni tant amb la posta de sol, tenint en compte que els cotxes segueixen circulant de forma habitual. Com la posta només es veu des del mig dels carrers, has d'esperar a que els semàfors dels passos de vianants es fiquin verds i aprofitar a fer totes les fotos que puguis mentre encara ho estiguin. Però com això és xauxa, la gent passa del tema i s'està plantada al mig del carrer fins que una energia de qualsevol tipus (física, com el cop d'un cotxe, o sonora, com un clàxon) els impulsa a tornar a la seguretat de la vorera. A pesar d'això, si ets un europeu amb una mica de sentit comú, és una experiència bonica de viure.

Aquell mateix vespre, vaig estar passejant una estona per 42nd street i per Bryant Park, que és un dels meus llocs preferits de la ciutat, a pesar que et facin estar assegut a terra durant 4 hores abans que comencin les projeccions de les pel·lícules. De nit és un lloc molt maco, amb parelles assegudes a la fresca. Tan maco que fa ràbia. Ja m'enteneu, aquella ràbia que fan les parelles ben avingudes, sobretot sota la llum apropiada. I els que estigueu en parella i llegint aquestes línies, sí, segurament també feu molta ràbia.

Gràcies als cels, el metro, com sempre, et torna al realisme del qual havies sortit abans de la saturació de romanticisme nocturn. Avui he d'encetar aquesta secció amb la pirada dels tovallons. Estava assegut immers en les meves cabòries humerals quan el meu subconscient va captar soroll de saliva. Aquell soroll que fan les àvies amb dentadura postissa al mastegar (que sembla com si no volguessin desgastar-la massa, de manera que en lloc de mastegar, van salivant el menjar i arrossegant-lo sense descans entre el paladar superior i la llengua). Com sóc sensible a aquestes coses, vaig buscar la font d'aquell desgradable espectacle sonor. Una senyora estava menjat pollastre amb arròs amb les mans. Tenia les mans molt brutes, i el menjar era molt llefiscós, de manera que tot plegat feia bastanta angúnia. Vaig intentar ingnorar-ho, però els meus ulls s'escapaven inconscientment cap a la senyora cada pocs segons. En un moment donat, vaig observar com a la dona se li queien els tovallons (dels quals no n'estava fent ni el mínim ús). La dona que estava asseguda al seu costat li va recollir. Quan li va anar a donar, la pirada del pollastre va començar a cridar i a dir-li que què hòstiesmerdesputes feia amb els seus tovallons. La senyora amb enteniment va intentar explicar-li que només li estava recollint, que se li havien caigut, però crec que la pirada es va pensar que la senyora li havia tirat els tovallons a terra i es va enfadar molt. Va començar a propinar insults de manera desmesurada, entre els quals vaig sentir repetidament "bith", "fuck", "fucking". La pobra dona, desamparada de la mà de Déu, va aixecar-se i es va situar el més a prop de la porta que va poder. No obstant, la pirada dels tovallons va seguir cridant com una boja fins que jo vaig baixar del tren. Almenys tot allò va servir per a què deixés de menjar.

La resta de "faunos" del metro d'aquests últims dies són molt més agradables. Entre ells cal destacar a dues prepúbers hormonades i amb aquell aire d'estupidesa adolescent que van fer un minishow d'animadores (del pal, dame una E, dame una O, eeeeeeeeeeeeeeoooooooooooo. Sí, no va ser exactament així, però la intenstitat narrativa era d'aquest nivell) per recaptar diners per uniformes nous. Val a dir que només al meu vagó, més de 7 persones van afluixar la mosca (la major part, homes de més de 40 anys amb certa cara de viciosos). I tenint en compte que les senyoretes només acceptaven donacions a partir d'un dòlar, a hores d'ara deuen tenir uniformes de fil d'or amb diamants incrustats extrets per ximpanzés a mines de l'Àfrica subsahariana.

L'altra persona més destacable del metro coincideix amb una de les meves interaccions socials més importants dels últims dies (trist, però cert). Una noia que estava de peu davant meu va dir:

-Sorry, I must ask. Does it hurt (assenyalant el meu piercing)?

-A little bit (em va pillar desprevingut, i no em venia res més al cap).

-It looks painful.

-No, just a little bit. It's just a second.

Llavors ella va fer cara de "no te creo". Jo vaig pensar en dir-li "do you want to touch it?", però no em va sembla apropiat. A pesar d'això, segur que li va agradar. I recordarà les meves paraules mentre li estiguin perforant el tragus amb una agulla de 2 mm de diàmetre i s'estigui curant una infecció que fa 8 mesos que li dura. De res.

A part de gent del metro, els pirats afloren quan estàs buscant pis. Dels 25 mails que he enviat, només me n'han contestat dos. I un d'ells ha tornat a ser un cristià a qui li agrada moltissim llegir la Bíblia i que està a London, United Kingdom, de missioner. De tot això, em sorgeixen tres grups de preguntes:

1. Per què em dóna tanta informació sobre ell mateix en un sol mail quan a mi el que m'interessa és l'habitació que lloga? Li dic jo que sóc ateu? A mi que punyetes m'importa que llegir la Bíblia sigui la seva afició més important?

2. És necessari que m'indiqui que Londres està al Regne Unit? Es pensa que sóc estúpid? O ell és estúpid i ha descobert que Londres està al Regne Unit ara que hi ha anat a viure, als seus 34 anys, i creu que és la seva responsabilitat promulgar aquest nou coneixement?    

3. Què punyetes fa una persona de NYC fent de missioner a Londres? No hi ha gent a Londres per fer de missioner? Els missioners no solen viatjar a païssos subdesenvolupats?

Per fer un "reset" i oblidar-me de tant personatge, els caps de setmana em dedico a fer turisme. El passat vaig anar a Fort Tyron Park i a The Cloisters, que es troben a Washington Heights, a la punta nord de Manhattan. El parc és maco, però feia una xafogor fora dels límits soportables per un ésser sensible com jo (era com estar en una sauna, sense exagerar).

The Cloisters, per la seva banda, és una reconstrucció feta a partir de restes de claustres medievals europeus. Com aquí no tenen monestirs i esglèsies medievals, van decidir agafar-lo d'Europa. No podien ser menys. La veritat és que és un lloc bonic de veure, però no és res que qualsevol català que ha fet l'EGB i l'ESO en el mateix sistema educatiu que jo no hagi vist uns 1500 cops.

I per allí em vaig trobar el sarcògaf d'un veí nostre: el nostre amic Armengol X, Comte d'Urgell. Aquest monument es trobava a la capella del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Té collons que m'hagi de trobar una cosa del segle XVIII lleidatà a l'altra banda de l'Atlàntic. Companys antropòlegs, ja que ens han fotut la mòmia del general Prim, sempre podeu venir a fer-me una visiteta aquí i fem una malifeta nocturna.

Aquest cap de setmana, he estat passejant per Manhattan. Primer vaig estar discutint-me mentalment amb les obres del Guggenheim (van guanyar elles), i després vaig passar per devant del Metropolitan per fer una foto a les escales (una amiga em va informar que són les escales on, durant les primeres temporades, s'asseuen els personatges de Gossip Girl). Finalment, abans d'anar a comprar quatre coses i a buscar un "iced latte" al Starbucks més proper, vaig anar fins Bethesda Terrace, a Central Park, on hi ha la font de l'àngel. Hi havia 1500 turistes per metre quadrat i un home saltant a la corda. Jo, per saltar a la corda, aniria a un lloc més privat, però vaja.

I això és tot. Feia dies que no postejava perquè porto una temporada poc còmica. De fet, us he d'explicar el que va passar ja fa temps. No fa gràcia, òbviament, però és una demostració més de la meva facilitat per veure'm involucrat en situacions d'aquelles que surten a l'apartat de "Sucesos" de les revistes sud-americanes que et trobes per aquí. Un dia estava jo tan tranquil fent-me el dinar (un entrepà de formatge, tomàquet, enciam i maionesa), quan van trucar a la porta. Era una dona que havia estat trucant a la porta de la meva veïna. Portava molta estona allí, i la senyora no obria la porta. Però era segur que estava dins el pis perquè era una dona gran que mai sortia sola. Em va demanar si podia picar a la paret que dóna a l'habitació de la dona, a veure si contestava els cops. Vaig pensar que no seria una solució gens efectiva, però ho vaig fer. No vaig obtenir resposta. Uns minuts més tard, la dona va tornar a trucar a la porta. Estava molt preocupada, i em preguntar si la meva escala d'incendis donava a la finestra del pis del costat. Li vaig dir que creia que no teníem escala d'incendis. La dona va fer cara de "a l'igual no tens escala d'incendis", així que vaig anar a mirar. I sí, una escala d'incendis gran com un piano. Total, que vaig deixar entrar a la dona, li vaig deixar un martell, va sortir per la finestra i va trencar la del pis del costat. Llavors jo vaig estar dos minuts sense saber què fer. El sistema educatiu espanyol et porta d'excursió a totes les esglèsies romàniques que estiguin a menys de 200 km de distància, però no t'ensenya què fer en aquests casos. Vas darrera seu? Surts al replà i piques a la porta? O t'esperes a caseta teva? Jo vaig escollir la tercera opció. Uns minuts més tard, la dona va sortir al replà i em va dir que l'àvia estava estirada al terra i que havia trucat una ambulància. Vaig anar a rebre als paramèdics a baix que, amb tota la parsimònia del món, van treure la llitera del vehicle i em van seguir fins al pis de la dona, donant-me conversa insulsa i fora de lloc (si arriba a ser la meva àvia la que està al terra, em transformo en Super Guerrer, els hi foto un kamehameha i m'enduc a la iaia volant a l'hospital). Un cop al pis, vaig haver d'actuar com a traductor, perquè l'àvia, la senyora Mercedes, no parlava massa anglès. Vaig quedar com un estudiant de primer d'EOI d'espanyol per a estrangers, perquè la senyora Mercedes portava una màscara d'oxigen a la boca i parlava molt fluix, de forma que no entenia absolutament res del que deia (el seu accent llatí tampoc m'ajudava). De totes formes, em vaig sentir mig útil. Per la vostra calma psicosocial us diré que la senyora Mercedes portava només unes hores al terra (podia haver estat pitjor), així que segurament es va recuperar ràpid (però com mai surt de casa, no sé ni tan sols si hi és a dins, i jo no aniré a visitar-la perquè aquell dia estava tan confosa que no crec ni que em vegués).

Au nois i noies, espero que quan torni hagueu arreglat una mica el país, que entre tant incendi, atur, brutalitat policial i reformes de la llei de l'avortament, Franco s'aixecarà de la seva tomba i començarà a ballar sevillanes.