El sol es pon, jo passejo i l'amiga de la veïna trenca una finestra

Manhattan és preciós al vespre. I si pots veure el "Manhattanhenge" encara més. Dos cops l'any, el sol es pon just entre els edificis dels carrers de l'illa. Si et situes en un dels carrers amples, com 14th o 42nd street, mires cap a l'oest i t'assegures de veure New Jersey a l'horitzó, l'espectacle està garantit. Ara, és una mica perillós el fet que la gent s'emocioni tant amb la posta de sol, tenint en compte que els cotxes segueixen circulant de forma habitual. Com la posta només es veu des del mig dels carrers, has d'esperar a que els semàfors dels passos de vianants es fiquin verds i aprofitar a fer totes les fotos que puguis mentre encara ho estiguin. Però com això és xauxa, la gent passa del tema i s'està plantada al mig del carrer fins que una energia de qualsevol tipus (física, com el cop d'un cotxe, o sonora, com un clàxon) els impulsa a tornar a la seguretat de la vorera. A pesar d'això, si ets un europeu amb una mica de sentit comú, és una experiència bonica de viure.

Aquell mateix vespre, vaig estar passejant una estona per 42nd street i per Bryant Park, que és un dels meus llocs preferits de la ciutat, a pesar que et facin estar assegut a terra durant 4 hores abans que comencin les projeccions de les pel·lícules. De nit és un lloc molt maco, amb parelles assegudes a la fresca. Tan maco que fa ràbia. Ja m'enteneu, aquella ràbia que fan les parelles ben avingudes, sobretot sota la llum apropiada. I els que estigueu en parella i llegint aquestes línies, sí, segurament també feu molta ràbia.

Gràcies als cels, el metro, com sempre, et torna al realisme del qual havies sortit abans de la saturació de romanticisme nocturn. Avui he d'encetar aquesta secció amb la pirada dels tovallons. Estava assegut immers en les meves cabòries humerals quan el meu subconscient va captar soroll de saliva. Aquell soroll que fan les àvies amb dentadura postissa al mastegar (que sembla com si no volguessin desgastar-la massa, de manera que en lloc de mastegar, van salivant el menjar i arrossegant-lo sense descans entre el paladar superior i la llengua). Com sóc sensible a aquestes coses, vaig buscar la font d'aquell desgradable espectacle sonor. Una senyora estava menjat pollastre amb arròs amb les mans. Tenia les mans molt brutes, i el menjar era molt llefiscós, de manera que tot plegat feia bastanta angúnia. Vaig intentar ingnorar-ho, però els meus ulls s'escapaven inconscientment cap a la senyora cada pocs segons. En un moment donat, vaig observar com a la dona se li queien els tovallons (dels quals no n'estava fent ni el mínim ús). La dona que estava asseguda al seu costat li va recollir. Quan li va anar a donar, la pirada del pollastre va començar a cridar i a dir-li que què hòstiesmerdesputes feia amb els seus tovallons. La senyora amb enteniment va intentar explicar-li que només li estava recollint, que se li havien caigut, però crec que la pirada es va pensar que la senyora li havia tirat els tovallons a terra i es va enfadar molt. Va començar a propinar insults de manera desmesurada, entre els quals vaig sentir repetidament "bith", "fuck", "fucking". La pobra dona, desamparada de la mà de Déu, va aixecar-se i es va situar el més a prop de la porta que va poder. No obstant, la pirada dels tovallons va seguir cridant com una boja fins que jo vaig baixar del tren. Almenys tot allò va servir per a què deixés de menjar.

La resta de "faunos" del metro d'aquests últims dies són molt més agradables. Entre ells cal destacar a dues prepúbers hormonades i amb aquell aire d'estupidesa adolescent que van fer un minishow d'animadores (del pal, dame una E, dame una O, eeeeeeeeeeeeeeoooooooooooo. Sí, no va ser exactament així, però la intenstitat narrativa era d'aquest nivell) per recaptar diners per uniformes nous. Val a dir que només al meu vagó, més de 7 persones van afluixar la mosca (la major part, homes de més de 40 anys amb certa cara de viciosos). I tenint en compte que les senyoretes només acceptaven donacions a partir d'un dòlar, a hores d'ara deuen tenir uniformes de fil d'or amb diamants incrustats extrets per ximpanzés a mines de l'Àfrica subsahariana.

L'altra persona més destacable del metro coincideix amb una de les meves interaccions socials més importants dels últims dies (trist, però cert). Una noia que estava de peu davant meu va dir:

-Sorry, I must ask. Does it hurt (assenyalant el meu piercing)?

-A little bit (em va pillar desprevingut, i no em venia res més al cap).

-It looks painful.

-No, just a little bit. It's just a second.

Llavors ella va fer cara de "no te creo". Jo vaig pensar en dir-li "do you want to touch it?", però no em va sembla apropiat. A pesar d'això, segur que li va agradar. I recordarà les meves paraules mentre li estiguin perforant el tragus amb una agulla de 2 mm de diàmetre i s'estigui curant una infecció que fa 8 mesos que li dura. De res.

A part de gent del metro, els pirats afloren quan estàs buscant pis. Dels 25 mails que he enviat, només me n'han contestat dos. I un d'ells ha tornat a ser un cristià a qui li agrada moltissim llegir la Bíblia i que està a London, United Kingdom, de missioner. De tot això, em sorgeixen tres grups de preguntes:

1. Per què em dóna tanta informació sobre ell mateix en un sol mail quan a mi el que m'interessa és l'habitació que lloga? Li dic jo que sóc ateu? A mi que punyetes m'importa que llegir la Bíblia sigui la seva afició més important?

2. És necessari que m'indiqui que Londres està al Regne Unit? Es pensa que sóc estúpid? O ell és estúpid i ha descobert que Londres està al Regne Unit ara que hi ha anat a viure, als seus 34 anys, i creu que és la seva responsabilitat promulgar aquest nou coneixement?    

3. Què punyetes fa una persona de NYC fent de missioner a Londres? No hi ha gent a Londres per fer de missioner? Els missioners no solen viatjar a païssos subdesenvolupats?

Per fer un "reset" i oblidar-me de tant personatge, els caps de setmana em dedico a fer turisme. El passat vaig anar a Fort Tyron Park i a The Cloisters, que es troben a Washington Heights, a la punta nord de Manhattan. El parc és maco, però feia una xafogor fora dels límits soportables per un ésser sensible com jo (era com estar en una sauna, sense exagerar).

The Cloisters, per la seva banda, és una reconstrucció feta a partir de restes de claustres medievals europeus. Com aquí no tenen monestirs i esglèsies medievals, van decidir agafar-lo d'Europa. No podien ser menys. La veritat és que és un lloc bonic de veure, però no és res que qualsevol català que ha fet l'EGB i l'ESO en el mateix sistema educatiu que jo no hagi vist uns 1500 cops.

I per allí em vaig trobar el sarcògaf d'un veí nostre: el nostre amic Armengol X, Comte d'Urgell. Aquest monument es trobava a la capella del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Té collons que m'hagi de trobar una cosa del segle XVIII lleidatà a l'altra banda de l'Atlàntic. Companys antropòlegs, ja que ens han fotut la mòmia del general Prim, sempre podeu venir a fer-me una visiteta aquí i fem una malifeta nocturna.

Aquest cap de setmana, he estat passejant per Manhattan. Primer vaig estar discutint-me mentalment amb les obres del Guggenheim (van guanyar elles), i després vaig passar per devant del Metropolitan per fer una foto a les escales (una amiga em va informar que són les escales on, durant les primeres temporades, s'asseuen els personatges de Gossip Girl). Finalment, abans d'anar a comprar quatre coses i a buscar un "iced latte" al Starbucks més proper, vaig anar fins Bethesda Terrace, a Central Park, on hi ha la font de l'àngel. Hi havia 1500 turistes per metre quadrat i un home saltant a la corda. Jo, per saltar a la corda, aniria a un lloc més privat, però vaja.

I això és tot. Feia dies que no postejava perquè porto una temporada poc còmica. De fet, us he d'explicar el que va passar ja fa temps. No fa gràcia, òbviament, però és una demostració més de la meva facilitat per veure'm involucrat en situacions d'aquelles que surten a l'apartat de "Sucesos" de les revistes sud-americanes que et trobes per aquí. Un dia estava jo tan tranquil fent-me el dinar (un entrepà de formatge, tomàquet, enciam i maionesa), quan van trucar a la porta. Era una dona que havia estat trucant a la porta de la meva veïna. Portava molta estona allí, i la senyora no obria la porta. Però era segur que estava dins el pis perquè era una dona gran que mai sortia sola. Em va demanar si podia picar a la paret que dóna a l'habitació de la dona, a veure si contestava els cops. Vaig pensar que no seria una solució gens efectiva, però ho vaig fer. No vaig obtenir resposta. Uns minuts més tard, la dona va tornar a trucar a la porta. Estava molt preocupada, i em preguntar si la meva escala d'incendis donava a la finestra del pis del costat. Li vaig dir que creia que no teníem escala d'incendis. La dona va fer cara de "a l'igual no tens escala d'incendis", així que vaig anar a mirar. I sí, una escala d'incendis gran com un piano. Total, que vaig deixar entrar a la dona, li vaig deixar un martell, va sortir per la finestra i va trencar la del pis del costat. Llavors jo vaig estar dos minuts sense saber què fer. El sistema educatiu espanyol et porta d'excursió a totes les esglèsies romàniques que estiguin a menys de 200 km de distància, però no t'ensenya què fer en aquests casos. Vas darrera seu? Surts al replà i piques a la porta? O t'esperes a caseta teva? Jo vaig escollir la tercera opció. Uns minuts més tard, la dona va sortir al replà i em va dir que l'àvia estava estirada al terra i que havia trucat una ambulància. Vaig anar a rebre als paramèdics a baix que, amb tota la parsimònia del món, van treure la llitera del vehicle i em van seguir fins al pis de la dona, donant-me conversa insulsa i fora de lloc (si arriba a ser la meva àvia la que està al terra, em transformo en Super Guerrer, els hi foto un kamehameha i m'enduc a la iaia volant a l'hospital). Un cop al pis, vaig haver d'actuar com a traductor, perquè l'àvia, la senyora Mercedes, no parlava massa anglès. Vaig quedar com un estudiant de primer d'EOI d'espanyol per a estrangers, perquè la senyora Mercedes portava una màscara d'oxigen a la boca i parlava molt fluix, de forma que no entenia absolutament res del que deia (el seu accent llatí tampoc m'ajudava). De totes formes, em vaig sentir mig útil. Per la vostra calma psicosocial us diré que la senyora Mercedes portava només unes hores al terra (podia haver estat pitjor), així que segurament es va recuperar ràpid (però com mai surt de casa, no sé ni tan sols si hi és a dins, i jo no aniré a visitar-la perquè aquell dia estava tan confosa que no crec ni que em vegués).

Au nois i noies, espero que quan torni hagueu arreglat una mica el país, que entre tant incendi, atur, brutalitat policial i reformes de la llei de l'avortament, Franco s'aixecarà de la seva tomba i començarà a ballar sevillanes.