Pàtria

Crec que començo a adapatar-me, perquè com més temps passa, més difícil se'm fa veure comportaments faunístics. Suposo que m'hi estic acostumant. El metro ja no és el que era. Amb la calor, la gent està "cual cocodrilo al sol". No mouen ni els forats del nas. I això que l'aire acondicionat deu estar en el programa "Fucking polar cold" o "Va, fem fotre al personal, que hagin de càrregar una jaqueta a sobre tot el dia només  per quan hagin d'entrar al metro". I al museu, el mateix. Porto dues setmanes estossegant com un posseït i, després de tres ampolles de xarop i una bossa de caramels, estic igual. La gent començarà a pensar que tinc una malaltia infecciosa. Llavors sí que no faré amics ni a la de tres. Aniré passejant pels passadissos del museu, que són bastant tètrics, tot s'ha de dir, i m'assenyalaran i xiuxiuejaran: "Look, the non-Caucasian Spanish guy. I've heard that he coughs to comunicate with his Reticulian friends".

Sort que, entre tant personatge, passo una mica desapercebut. No sé quina és la política del museu pel que fa a la contractació de guàrdies de seguretat. Deu ser similar a la del Departament de Policia de NYC. A part d'haver-hi un superàvit de guàrdies descomunal, la gran majoria es passen el dia comunicant-se a crits amb companys que estan a 20 metres a l'altra banda del passadís. I no és que es diguin coses concretes. Tenen converses llargues així. Converses que mai entenc, perquè crec que el gremi de la seguretat parla un dialecte diferent. I quan no estan fent això, estan a la cafeteria cruspint "como si no hubiera mañana". Mare de Déu, val que el menjar allí és barat, però és que sembla que tinguin pap i ho vagin acumulant tot allí per quan arribi el Judici Final. I aquestes no són les úniques costums dels guàrdies. Un hàbit molt bonic que tenen és cantar molt, molt alt, molt desafinadament i sense cap tipus de vergonya. Aquesta costum, a més, és compartida amb molta gent de la ciutat. I el més sorprenent és que ningú se'ls queda mirant. Mai. Vull dir, tu vas per Passeig de Gràcia i et creues a una noia normal de 30 anys que va cantant molt fort i amb cara de sentir profundament la lletra de la cançó, i te la quedes mirant. I si vas amb algú, comenteu la jugada. Sí o no? Doncs aquí no. Aquí pots anar fent la croqueta per la Cinquena avinguda i no pateixis, que ningú se't quedarà mirant ni es riurà de tu. Però on collons queda la gràcia de viure si no pots riure una mica de la gent?

És molt difícil sorprendre a la gent d'aquí. I si no, que li diguin als músics de carrer. L'home d'Europa de l'Est preocupantment baixet i el seu acordió ja no criden l'atenció. I tocar "Billie Jean" tampoc té cap mèrit. Veure a un nen de 5 anys ballant "break" mentre els seus amics fan "Beat Box" al metro és el llindar a partir del qual pots considerar un show de carrer com a bo. Però no hi ha res comparat amb l'espectacular, inimitable i sorprenent noia que toca el violí mentre balla amb un "hula hoop". És l'espectacle definitiu. Jo em pregunto què li passava pel cap a aquesta noia el dia que es va despertar i va decidir que no n'hi havia prou amb tocar el violí, que havia d'oferir algú cosa més al públic i que el "hula hoop" era la resposta.

El que sí ha sorprès molt a la gent d'aquí i als turistes és la visita dels Castellers de Vilafranca. Jo feia setmanes que sabia que venien. I com sóc un català despreciable que mai havia vist un castell (si no comptem els assajos que fan els Ganàpies a la gespa de Ciències agafats, a vegades, a un fanal), havia planejat veure alguna de les seves actuacions. No sé on ho vaig consultar, però no ho vaig fer bé, de manera que l'actuació més espectacular, la que van fer al Rooftop, me la vaig perdre. De fet, vaig assabentar-me d'aquesta actuació després que molts de vosaltres pengessiu notícies i fotos al Facebook. Al meu ritme. No obstant, em vaig ficar les piles i vaig llegir que també actuaven a Central Park. Així que el dia en qüestió vaig sortir d'hora del museu, vaig anar caminant fins al Bandshell, vaig estar a punt de morir dos cops d'insolació, i els vaig veure actuar. Cal dir que el públic no era molt abundant. Però tothom que passava per allí, es quedava a mirar. I la gent flipava. Flipava molt. "That's awesome!", "Oh, my God, it's so high", "It's been really cool" o "Insane" són algunes de les frases que vaig sentir i entendre. Un se sent tan patriòtic en una situació així... Veia la gent flipar i pensava: "Us agrada, eh? Doncs jo sóc d'on són ells. A que molem molt? Apreneu-ne, cruspidors de carbohidrats i geo-incultes!". La veritat és que em va agradar molt l'actuació. No tinc ni puta idea de quins castells van fer, però trobo que una cosa així en una plaça catalana plena de gent aplaudint i emocionada ha de ser una gran experiència. Apuntada queda.

A part de tenir experiències catalanes, intento integrar-me en el país durant el meu dia a dia. Com qualsevol altre, vaig haver d'anar al banc (Chase) a ingressar els diners del lloguer. Són uns cràpules. Vaig entrar per la porta i de seguida una noia em va preguntar què necessitava. Li vaig dir que volia fer un ingrés. I em va preguntar si al meu compte o al d'un altre. Quan li vaig dir que al d'un altre, em va preguntar si tenia compte amb ells. I li vaig dir que no. No s'ho podia creure la noia. Com pot ser que algú no tingués compte amb ells? Llavors per baixar la tensió, em va començar a fer preguntes més personal, sobre què feia a NYC i a què em dedicava. I cada pocs segons em deia que m'aniria molt bé tenir un compte americà. Fart, li vaig dir que ja en tenia un, però amb un altre banc: Citibank. Allò va desencadenar una sèrie de reaccions neurològiques d'incredulitat de la noia. Citibank i Chase deuen ser com Coca-Cola i Pepsi o com Espanya i un futur digne, incompatibles. Total, que la noia va endur-se els meus diners per ingressar-los i va cridar a un noi per a que em donés conversa mentrestant. Clarament, vaig identificar que la noia li xiuxiuejava: "No té compte amb nosaltres, a veure si el pots convéncer". Hola? Estic aquí. Us sento i us entenc a pesar del meu accent de merda. El noi se'm va apropar i va a començar a preguntar-me on treballava, si m'agradava la ciutat i una sèrie de xuminades sense solta ni volta. A mitja conversa, va aparèixer la noia i un altre home, que devia tenir un càrrec més alt. Entre tots dos li van explicar a l'home la meva situació i li van dir que no tenia compte amb ells. Ell, tot sorprés, va dir que no podia ser. I l'altre noi li va dir: "Don't worry, I'm on it". Hola un altre cop! Què us fa pensar que si us entenc quan em parleu a mi, no us entendré quan parleu entre vosaltres? Total, que quan l'encarregat va saber que tenia compte amb Citibank, va fer cara de voler-me matar i vendre els meus òrgans a Chinatown. Van estar una bona estona dient-me que havia de tenir un compte amb ells, que eren el banc més important de la ciutat. A veure, quina classe de justificació és que sou el banc més important de la ciutat? Oh, jo sóc el més important, veniu tots a mi. Va, home, va! Al final, va haver-hi una centèssima de segon de silenci i vaig poder dir "I need to think about it" o alguna inutilitat de l'estil. Em van donar la seva targeta, van deslligar-me i vaig poder marxar. Jo només volia fer un ingrés... A Catalunya faig els ingressos al puto caixer automàtic!

Vaja, amb tot això vull dir que la vida aquí és diferent. Jo intento distreure'm. Però clar, agafes, vas al MoMA i, en lloc de distreure't, comences a plantejar-te què es fumen els artistes i si tu t'hauries de fumar el mateix per intuir mínimament sobre què van les obres. Sé que alguns de vosaltres sou fans de l'art contemporani. Jo m'hi esforço. Però no m'acaba d'entrar.

Tot i que, d'alguna forma, sempre hi ha coses que et toquen la fibra.