"Musicofaunos" i "misfit dancers"

Com a qualsevulla ciutat gran (qualsevulla, gran vocable de la llengua catalana (vocable, gran vocable també)), NYC està ple de músics de carrer. La veritat és que normalment tenen un cert talent. Et trobes des d'homes vestits de "cowboy" cantant ranxeres fins a noies tocant el violí, passant per soviètics preocupantment baixets "on fire" amb el seu acordió de l'any de la castanya. Però cal destacar a dos "musicofaunos". El primer és segurament la persona que ha interpretat la pitjor versió de la història de "El rey" de Luis Miguel (aquella que diu: "pero sigo siendo el reeeeeeeey"). Va pujar al metro, va pronunciar unes paraules (segurament en anglès, encara que podia haver estat swahili perfectament), va agafar la guitarra, va començar a tocar uns acords extremadament desafinats (fins i tot jo, que no tinc cap tipus d'oïda musical, ho vaig notar) i va començar a cantar ficant una veu mescla entre la del Sergio Dalma i la del Plácido Domingo. A part de semblar que tenia una patata encaixada al pílor, feia unes cares d'esforç molt exagerades. Em vaig sentir molt malament, però no vaig poder evitar riure una mica. Ni jo, ni la resta del vagó.

El segon és un senyor bastant típic de Times square que es passa dia i nit allí amb una guitarra, un barret de "cowboy" i, això és lo important, en calçotets. Vaig aconseguir fer-li una foto mig d'amagat, perquè si el senyor en qüestió veia que l'estaves mirant, venia cap a tu directament. I no, gràcies. I com una imatge val més que mil paraules, "here it goes".

El dia del "cowboy" nudista, vaig estar passejant per Times square de nit. La veritat és que és només un plegat d'anuncis molt grans i molt brillants, no aptes per a epilèptics, congregats en una zona bastant reduïda. Tot i així, impressiona bastant. I el que impressiona més és que a les grades que hi ha per observar l'espectacle lumínic, hi hagi un vòmit amb grumolls repartit al llarg de tres metres d'esglaons, que tothom va aixafant mentre pugen i baixen. Però que no se n'adona la penya que estàn trepitjant una cosa llefiscosa de textura variada? Quina mània... No sé com no es va obrir el cap ningú.

I parlant de coses que poden arribar a fer vomitar, aquí l'alcohol és molt car. Durant la "Happy hour" encara és un preu acceptable, però segueix sent abusiu. A més, no te'l donen així com així. A Catalunya em van estar demanant el DNI per entrar a qualsevol "antro" o "garito" pseudo-discotecós fins als 23 anys aproximadament. Per sort, els sis pèls que em van sortir a la galta esquerra van provocar que de sobte ja aparentés els 18 anys. No obstant, aquí no es pot beure fins els 21. I es veu que no els aparento ni de lluny. Em falta borrissol a la galta dreta, suposo. I el més graciós de tot, és que els cambrers són com molt educats, i per no deixar-te en evidència, demanen l'ID a tots els que van amb tu, encara que tinguin 34 anys. Merda d'anatomia de prepúber...

Pel que fa al turisme, entre setmana n'he fet poc, però aquest cap de setmana vaig anar amb el meu company de pis i un altre noi del museu a voltar. Vam fer el "brunch" a un restaurant mexicà bastant guai a Cobble Hill, que és el barri més car de Brooklyn. Es veu que els matrimonis joves amb diners i fills (en aquest ordre) van a viure allí perquè no volen criar als seus nens a Manhattan. Clar, molt millor, els nens seràn més esnobs, els hi sortiràn més cars i rebran la mateixa dosi de contaminació. De veritat, a vegades sembla que l'únic objectiu de la gent d'aquí és aparentar ser més "trendy" que els altres. Però vaja, que ells s'ho faràn. Ja s'ho trobaràn, o no.

Després del "brunch", que va consistir en dos "veggie burritos" i tres "mimosas", ja estava preparat per agafar el metro, tragar-me les 19 parades que hi ha, i fer una volta per Conney Island.

La veritat és que és un lloc bastant entretingut. Hi ha uns quants parcs d'atraccions petits, que en realitat són com les firetes de Lleida, però permanents. Un dels parcs, en teoria famós, és el Luna Park, que surt en algún capítol de Futurama. També hi ha un sideshow de "freaks". Lo típic: la dona barbuda, l'home més fort del món, un parell de germans acondroplàsics i una noia sense extremitats. No vaig entrar perquè, a part que em sembla una pamplinada amb un rerefons moralment dubtós, hi havia una dona que ballava amb una pitó albina. De veritat, no sé que passa en aquesta ciutat amb les pitons. S'ho haurien de fer mirar. Al costat dels parcs d'atraccions hi ha un passeig marítim que dóna a una platja. Sí, platja a NYC. I és tal com t'esperaries. L'aigua és de color negre. O blau molt fosc, com vulgueu. No hi ha ni gavines, i això que aquests ocells es mengen tota la merda que tenen a l'abast.

Un cop arribes a Conney Island, te n'adones que hi ha una sèrie de normes no escrites que tothom segueix:

-Si ets un home i estàs fort, tinguis l'edat que tinguis, has d'anar sense samarreta.

-Si ets policía, fes petar la xerrada amb els companys i no et preocupis de res més. Com més gras estiguis, millor.

-Si estàs pirat i sents música, t'has d'unir a la festa dels pirats i ballar enmig del passeig marítim tan malament com puguis. Sé que a la foto no s'aprecia massa, però són una sèrie de "random individuals" ballant sols. Si us hi fixeu bé, veureu que la posició d'aguna d'aquestes persones delata la seva poca gràcia pel que respecta al ball. Jo crec que són tot gent sense família que va els caps de setmana allí a cremar calories. Fixeu-vos amb els dos que porten gorra. Ho van donar tot.

L'única atracció on vam pujar va ser el Cyclone, una muntanya russa oberta l'any 1927, que estic segur que no s'ha remodelat mai. Després d'haver pujat al Dragon Khan o al Furius Baco, era d'esperar que el Cyclone em semblés fluix. Però en absolut. Té moltes baixades, es mou molt, és tot de fusta rosegada i sembla que estigui a punt de petar. Adrenalina assegurada. A més, pels $8 dolars que t'hi gastes, t'has d'obligar a disfrutar-lo.

Després de Conney Island, vam anar a fer un beure a Williamsburg, el barri de moderns "hipsters" de Brooklyn. Si ets noi i vius allí, hi ha un 50% de possibilitats que portis camisa de quadres i pantalons curts, molt curts. Hi ha un 80% de possibilitats que portis tatuatges en llocs visibles, un 90% de possibilitats que portis ulleres de pasta i un 98% de possibilitats que et deixis barba. La probabilitat de tenir una Moleskine, tant si ets home com dona, és del 100%. No obstant, és un barri agradable, bàsicament perquè està ple de bars. 

I a part de turisme, ara estic volcat en la cerca de pis. A partir de setembre hauré d'anar a viure a un altre lloc, i a mi m'agradaria trobar habitació a Manhattan. Però és molt complicat, sobretot pel preu, que no és que sigui desorbitat. Fa uns anys era desorbitat. Ara el preu té tanta massa que té la seva òrbita pròpia. En un dels anuncis d'internet, vaig veure un pis a Chelsea per $950 al mes. És un preu molt baix per ser Manhattan, de forma que em vaig ficar en contacte amb l'anunciant. Vam estar enviant-nos mails i va dir que sí, que me'l llogava. Quan li vaig preguntar com fer-ho per fer el pagament, em va dir que ell estava vivint a les Filipines, de forma que li havia d'enviar el primer mes de lloguer i el dipòsit a través de Western Union. Quan ell rebés els diners, m'enviaria una caixa amb les claus del pis, el contracte i el rebut del pagament. Òbviament, no me'n vaig fiar ni un pèl i li vaig enviar un mail dient-li que no em sentia còmode amb aquell tipus de pagament i que si ho podíem fer d'alguna forma en què jo tingués alguna garantia. Ell em va dir que no em preocupés, que ell era un cristià reconvertit i que no podia robar diners a la gent perquè era un pecat. Ah, val, clar, si és així, com no fiar-me'n? La naturalesa cristiana d'una persona és un gran aval. La veritat és que no conec cap cas de cristians cometent pecats. Cap ni un. No.

I per acabar, dir-vos que m'han confirmat una visita a principis de setembre que em fa molta il·lusió. Com hi sereu bastants dies, farem alguna cosa fora de NYC, no? Ja que aquí es porten molt els cotxes automàtics, jo m'ofereixo voluntari si s'ha de conduir. Road trip?