"Asshole" la "belieber", "asshole" jo

Jo pensava que les "beliebers" només existien al Twitter, però avui he comprovat que te les pots trobar a qualsevol lloc. On és fàcil trobar-se a un "freak" a NYC? Exacte, al metro. Tornant cap a casa, m'he assegut davant del que semblava una noia normal. Morena, cabell llarg, d'uns 14 (molt desenvolupada) o 16 anys. Estava llegint una caràtula d'un CD i, quan he observat atentament per satisfer la meva part odiosament xafardera, he vist que era del Justin Bieber. En aquell moment he sentit mandra. Però la noia no només estava llegint les lletres de les cançons. Òbviament estava escoltant el CD (i penso jo: un discman? On ha quedat el segle XXI?). I no ha pogut evitar cedir als seus impulsos més primaris de fèmina odiosa. S'ha ficat a cantar en veu baixa, fent cara de "sentir molt profundament" la lletra. Sí, aquella cara que fan els cantants, com arrugant la front i ficant les celles en posició de preocupació. I no s'ha conformat amb això. Ha decidit seguir el ritme de la música amb les espatlles. Després el ritme ha passat als braços, i finalment a les mans. Una mica més i s'emporta el paraigües a la boca per simular un micròfon. Per fer tot això, ha hagut de deixar la caràtula del CD. Però clar, un CD tant valuós no es pot ficar a dins de la bossa així com així. L'ha embolicat en una samarreta. Sí, una samarreta del Justin Bieber. En aquell moment, he decidit ficar-me a jugar als Angry Birds. No en volia saber res més. Però el destí és cruel i la vida una putada en general, i la xiqueta estava tan emocionada que ha decidit trucar a una amiga "belieber" per compartir el moment.

"Oh, my God! Justin Bieber is so perfect! He could break you by looking at you. He is so sexy. He is so perfect (picant de peus a terra), he is so perfect! I love him! [transcripció literal, excepte això de "break you by looking at you", que no sé si ho he pillat del tot bé]"

Us en deixo una foto per a que us en feu una idea. No s'aprecia res gens bé, però si teniu algun tipus de capacitat extrasensorial, li podreu veure una aura de color rosa amb molta purpurina i enganxines d'estrelletes.

La "belieber" no ha estat l'únic personatge de metro aquesta setmana. Aquest matí, per exemple, una noia molt mudada, amb tacons i estil per parar un tren, ha perdut tot el seu glamour quan ha intentat passar la barra giratòria per accedir a les vies sense passar la targeta. Lògicament, la barra no ha girat i la noia gairebé perd el coxal. Una mica més i passa la barra per sobre, a mode balancí. El que és curiós és que l'absurda portava la targeta a la mà. Devia estar tan concentrada pensant en lo "cute" que anava, que ha pensat que la barra giraria màgicament per donar-li accés. Massa poc. I també tenim al gratador. L'altre dia, un noi va decidir que el picor que sentia era massa insoportable. Peò en lloc de rascar-se dissimuladament, va introduir descaradament la seva mà dins del pantaló (i qui sap si dins del calçotet) i va estar gratant tan una bona estona.

Però no tothom qui puja al metro té connotacions negatives. La setmana passada, dos nois van amenitzar el trajecte tocant una versió a guitarra i violí de "Billie Jean" de Michael Jackson. El vagó sencer va començar a aplaudir. Això sí, pocs van soltar la pasta. I jo, doncs direm que no portava xavalla (xavalla, quina paraula més catalana. Això d'escriure un bloc en català et fa aprendre la hòstia). Tot això va passar quan tornava a casa des d'Astoria. Havia anat a peu fins allí, creuant un pont desolat i una mena de polígon industrial, per anar a recollir un paquet a FedEx, que al final va resultar que no era per a mi. No obstant, el trajecte em va servir per comprar-me un "Iced latte" a un Starbucks (aquest cop no em van preguntar el nom) i per fer una mica el ridícul. Un noi que portava publicitat, em va parar, em va dir "How is it going?" i es va quedar callat i quiet, amb una posició de mà molt estranya. Les meves neurones van començar a col·lapsar-se, perquè no sabia què esperava. Poc a poc, el meu cervell va a començar a relacionar la posició de la mà amb una possible salutació. I d'alguna forma vaig arribar a la conclusió que volia que li xoqués el puny. Puny contra puny. Un cop vaig arribar a aquesta conclusió, el meu sistema nerviós central, va enviar l'ordre al braç per a que s'aixequés. Us heu d'imaginar tots els meus moviments en càmara lenta i amb expressió de pànic. A mig camí, el meu puny va anar tancant-se, i finalment, vaig aconseguir xocar-li. Aquest contacte, va enviar una ordre al seu cervell, i va començar a parlar molt ràpid sobre no-tinc-ni-puta-idea què. No vaig entendre absolutament res. No vaig saber com dir-li que no m'interessava, vaig balbotejar (què bonic i ric és el català) alguna cosa relacionada amb que feia només unes setmanes que estava a la ciutat (cosa que segur que no va entendre perquè ho vaig dir molt fluix i gramaticalment malament), i em vaig escapar, literalment.

Deixant els "faunos" a part, ha arribat el moment de parlar de menjar. Com a tot arreu, hi ha coses dolentes, coses bones, i coses espectacularment fora d'òrbita. Una nit vam anar a sopar amb el meu company de pis i l'altre noi del museu a un restaurant coreà en què t'anaves cuinant tu les coses en una graella. L'experiència va estar bé, però al menú hi havia poca cosa apta per mi, de forma que vaig agafar un assortiment de bolets. Però n'hi havia molts. Massa. Més que massa. Vaig tenir malsons. Per compensar, una altra nit, després de fer unes cerveses, vam anar a sopar al "dinner" de Court square. Gofre amb nata i xarop d'auró (estic "on fire" amb el català. Això és un blog didàctic, nens). El millor sopar de la meva vida. Va durar uns 20 segons al plat. I parlant de dolços, si algú ve als EEUU pròximament, que provi els "Twinkies". OMG!

Aquest cap de setmana no he fet massa turisme. Em sentia consumista, i vaig decidir anar a comprar un parell de coses de roba (fa un mes que porto les mateixes quatre samarretes). En una botiga, la caixera va captar molt ràpid el meu accent de merda i em va preguntar d'on era. Quan li vaig dir, em va començar a parlar en espanyol i em va dir que ella veia una "novela" espanyola. Jo em vaig quedar intrigat i li vaig preguntar si recordava el nom. I s'ho va pensar, però sí que el recordava: "Física o química". Gràcies a aquesta sèrie, va aprendre moltes paraules del dialecte d'Espanya. Paraules tan importants com "guay", que no "chévere". 

Després d'aquesta experiència "foq", vaig estar passejant per un mercat de carrer a Broadway Avenue. Hi havia molta gent i totes les parades eren iguals, així que vaig entrar a la botiga de M&M's. Després vaig passejar fins a Rockefeller Center, vaig entrar a la botiga de Lego, vaig pujar per 5th Avenue, vaig fer un cop d'ull a l'Apple Store, i em vaig apropar caminant fins al Metropolitan. 

Ja sé que em faig pesat i escric molt, però no puc tancar aquesta entrada sense explicar-vos l'anècdota de la banyera. Resulta que el meu company de pis va marxar a Catalunya a passar l'estiu fa uns dies. Doncs bé, el dia següent a que ell marxés, jo em vaig dutxar pel matí, com tots els dies (jo em dutxo cada dia, és un mal costum que tinc). Vaig observar que la banyera no tragava l'aigua com habitualment, però no li vaig donar importància. Quan vaig arribar per la nit, encara no havia tragat ni una gota d'aigua. Jo vaig procedir als fer els passos òbvis. Vaig desenroscar la reixeta i vaig treure pèls. No va servir de res. Vaig agafar el desembussador (el típic llarg de les pel·lícules) i vaig començar a barallar-me amb el desguàs. Vint minuts després, vaig concloure que allò no servia per a res, i vaig decidir baixar al supermercat a comprar un líquid per desembossar. No obstant, la banyera tenia com dos pams d'aigua, i per a que funcionés el líquid, havia d'estar buida. Així que la vaig buidar tota amb una galleda. Vaig començar a suar. Vaig seguir suant. Vaig procedir a seguir els passos que indicava l'ampolla del líquid. Tampoc va funcionar. Vaig començar a ficar-me nerviós. Vaig agafar un bastonet i el vaig ficar pel desguàs. Vaig comprovar que tocava una cosa dura. No entenia res. Seguia suant. Havia de sortir aquella nit, però no podia dutxar-me. Vaig desistir. Vaig enviar un mail al meu company de pis demanant-li consell. Vaig anar a dormir. Em vaig despertat al dia següent. Tenia un mail del meu company de pis. I sí, sóc gilipolles.

Resulta que la banyera té un sistema per tapar el desguàs. És una palanca que està dins de l'armari de la pica, que a vegades s'activa sola. Vaig pujar la palanqueta i la banyera va tragar com un forat negre. Subnormal, sóc subnormal. Asshole.