Addicció i mala dicció

Sóc repetitiu, però és el que tenen les addiccions. Starbucks és addictiu. I no té res a veure amb el fet que hi venguin café. És el puto got amb tapa i palleta, o amb foradet per beure i protector de cartró per no cremar-te. De veritat, en el moment que veus algú amb un "Iced latte", en necessites un. Mataries per aconseguir-ne un, si no fos perquè et retirarien el visat, amb totes les seves conseqüències: bronca de la directora de tesi per no haver estudiat el que ella et va "suggerir", brometes del teu codirector per no haver escanejat tots els primats del món mundial i d'altres galàxies, retrets del teu pare per no haver seguit el pla establert al peu de la lletra, mirada compassiva de la teva mare i indirectes dels teus amics per no haver tornat amb una maleta plena de regals. I no parlem del perill de les presons nord-americanes, que tots coneixem per sèries com "Prison break" i "Alcatraz" (la primera una obra d'art convertida en caca a partir de la segona temporada, i la segona cancelada per falta d'audiència, perquè la gent d'aquí prefereix veure al Justin Bieber menjant croquetes o a la Lindsay Lohan tocant el triangle).

A pesar de la meva addicció, segueixo patint pel tema del nom. Vaig decidir que em diria Peter per no crear conflictes en les ments dels pobres cambrers. No obstant, l'altre dia vaig fer un experiment, doncs la meva curiositat científica no té límits (mentida, té un límit exageradament baix), i dir-li al cambrer d'un Starbucks de Columbus Ave que em deia Pedro. El noi va entedre-ho a la primera, però el seu nivell d'español devia ser limitadet, com la meva curiositat científica, i va decidir traduir el nom per no haver de cremar neurones escrivint en una llengua forània. Au, xiquet, per molt que ho intentis, et dius Peter i punt.

Però la sorpresa me l'he endut avui. He entrat al Starbucks del costat de casa i m'he ficat a la cua per demanar. Com sempre, he anat practicant mentalment el que havia de dir per a que m'entenguessin. Ho he practicat mentalment molts cops, i quan ha arribat el meu torn, a pesar de tenir molt clar que havia de dir que em deia Peter, m'ha sortit Pere. Vaja, és el que té el subconscient. Suposo que 25 anys dient-li que el meu nom és Pere, a pesar dels 35 subnoms que em fiqueu vosaltres, ha creat una espècie de reflexe involuntari a la pregunta "Com et dius?". El cambrer, quan ha sentit el meu nom, l'ha assimilat i me la repetit amb to de pregunta per assegurar-se'n. Sincerament, m'ha semblat que el noi em deia: "Pene?". En aquell moment, m'ha tornat a passar la vida per devant. Anar pel carrer en un barri ple d'hispanoparlants amb un got on hi diu "Pene" potser fa de mal gust. Per sort, la cosa no ha resultat tan greu, perquè el noi no havia entés "Pene", havia entés "Benny". El que em fa més ràbia de tot és que tinc cara de Benny. No puc tenir més cara de Benny.

Tinc cara de Benny especialment avui, pel nou tallat que m'ha fet un barber sicilià. He entrat a la barberia aquest matí. Hi havia homes asseguts esperant. Però el barber sicilià m'ha fet passar, cosa que m'ha semblat sospitosa. Poc després me n'he adonat que els altres homes esperaven per tallar-se el pèl amb l'altre barber que hi havia. Quan me n'he adonat, he fet cara de preocupació (ho sé perquè estava en una barberia, de cara al mirall, òbviament). El sicilià m'ha preguntat si el volia curt dels costats. Li he dit que sí. Crec que la seva segona pregunta ha estat si me'l pentinava cap amunt. Li he constestat: "Up". Segurament he contestat una absurtitat, però no tenia més recursos. Total, que el barber sicilià ha començat a tallar sense més informació. I vaja, al final no ha quedat tan malament. Però me n'he adonat quan he arribat a casa, perquè m'he pentinat com una persona normal, i no com un testimoni de Jehovà. El senyor barber m'ha preguntat si volia "jelly". He suposat que significava gomina, perquè la gelatina en aquell context no m'hi quadrava. Li he dit que sí, i ha decidit ficar-me totes les existències de gomina que li quedaven. Seguidament, ha agafat la pinta i m'ha pentinat. No pots pentinar amb pinta a algú que porta gomina, és una llei bàsica de física elemental. M'ha pentinat tot el cabell cap envant i el serell cap amunt. Tintín, us sona?

A part del barber i els cambrers del Starbucks, les meves interaccions socials més importants es donen al metro, el qual encara em desconcerta. L'altre dia, vaig deixar baixar a tothom abans de pujar. Error. L'educació en aquest país és un error (aquí tothom fa el que li dóna la gana i després et diu "sorry". Es fiquen al mig de la teva trajectòria, "sorry"; empenta, "sorry"; patada als collons, "sorry"; clau de judo, "sorry"). El conductor va tancar les portes amb mi a mig camí. I les portes tanquen fort i fan mal. Mal físic. El mal psicològic el sents quan agafes un metro que se suposa que és local, canvia a exprés a mig camí (avisen per megafonia, cosa totalment inservible) i et deixa 45 carrers més amunt del que toca. 

I els "faunos" no deixen de sorprendre'm. Aquest matí hi havia el noi més insoportable que he vist en la meva vida. Sabeu quan veus algú, el sents parlar i t'entra un instint assassí? Doncs això mateix. Era un noi que anava amb la seva germana (eren germans perquè tenien exactament la mateixa boca-bústia i les mateixes orelles lleugerament avançades, com les meves) i que parlava (en plan monòleg) amb un to de veu estranyament alt. Parlava sobre la gent que es tira al metro per suicidar-se. Tres minuts m'han sobrat per adonar-me'n que era més absolutista que la iglèsia catòlica durant la Inquisició. Un atac "punch" a aquella boca i tot el vagó hagués començat a aplaudir.

Suposo que estava una mica alterat perquè estic constipat (del català "constipar", no del francés "constiper") i congestionat. Tot i així, he estat fent una volta per una botiga de roba de segona mà, que pels preus podia perfectament ser de primera mà.

Després he anat al Brooklyn Bridge Park i al Dumbo Park, des dels quals es pot veure el "skyline". Totes les bodes de la ciutat es fan en dissabte i tots van a fer-se fotos allà. Però a pesar d'això i el sol de justícia que feia, és un lloc que val bastant la pena visitar. Una mostra:

I res, de moment m'acomiado. Pere-Pedro-Peter-Pene-Beren-Benny, al vostre servei. Se us troba a faltar més del que penseu. Take care, babies.