Manhattan's elite

Ja fa més de 10 dies que estic a NYC i pràcticament no he fet turisme. Avui he decidit caminar una mica per Central Park després del museu. He entrat pel costat oest del parc, amb la idea d'anar recte i sortir pel costat est. Què peix bullit que sóc... No sé en quin moment, hauré fet mitja volta, perquè al cap de 45 minuts tornava a estar exactament al lloc per on havia entrat. "Nevertheless", el poc tros de parc que he vist està bastant bé, sobretot perquè pots anar conversant amb diferents esquirols pel camí. Alguns se't queden mirant del pal "Acércate y te salto al cuello". Però en general són bestioles entretingudes.

Però vaja, que Central Park no és l'únic lloc on m'he "desorientat". A part d'equivocar-me amb el metro un de cada 5 cops que l'agafo, al "taxista" que em va portar el primer dia a l'hostal li vaig dir que em sonava allò de "Xing School" que hi havia escrit a la calçada, que devia ser una escola que estava a prop de l'hostal. Ell va fer cara de "què m'estàs contant" i em va ignorar. Amb els dies, he comprovat que aquesta senyal està a tota la ciutat. I un dia d'inspiració divina, la neurona em va fer sinapsi i vaig arribar a la conclusió òbvia que volia dir "crossing school". Amb meu ritme.

Ja fa bastants dies que em vaig instal·lar al pis. La veritat és que està molt bé. És gran, lluminós i ben equipat. I està a Sunnyside, que és una mena de barri de Queens que té un nom molt "chipirifláutico" i que és bastant agradable (veure imatge inferior). El millor de viure aquí és que cada dia he d'agafar el metro per anar al museu. I està clar que si no agafes el metro, et perds el millor que et pot donar aquesta ciutat: els "faunos" (com diu un noi extremeny que també treballa al museu).

Alguns dels "faunos" que m'he trobat inclouen a:

-Dos prepúbers molt flipats que van intentar lligar amb una turista japonesa. El prepúber lider li va demanar el número de telèfon. Òbviament, la turista va riure i li va dir que ni "flowers". Ja em diràs, si haguessin estat dos prepúbers graciosos amb cara de nen, doncs hagués estat una escena entranyable. Però eren dos toca-collons tocant els collons, amb cara de "caballo revenido" i la gràcia a l'"asshole".

-Un dona, si és que se li pot dir així, que estava asseguda devant meu, de cara a mi, i que va decidir escupir el xiclet en la meva direcció. I direu: "Va, segur que se li va escapar". Sí, és veritat, a vegades, si tens una mica de dèficit, mastegues com una vaca o ets una mica "comelluvia", el xiclet se't pot caure de la boca. Però el que no és massa probable és que surti disparat un metre i mig. Va fer una paràbola a l'aire i tot. Per sort, va arribar a terra abans d'assolir el meu espai vital, tot i que de la força que portava, va seguir rodolant fins que la meva sabata el va aturar. 

-Una noia molt graciosa que es dedicava a assajar un guió en veu baixa. La veu era baixa, però les expressions que feia disimulades no eren. Vaja, o assajava un guió, o era esquizofrènica.

-Un "homeless" amb síndrome d'abstinència i una tremolor de mans important que va decidir fer pipí entre dos vagons, a part d'escupir repetidament a dins del vagó. Casualment, el seient que tenia al costat va estar lliure tot el trajecte (cosa molt estranya quan hi ha 350 persones en un vagó de 25 metre quadrats). Vaig descobrir una olor nova aquell dia.

Afortunadament, dins del metro no m'he trobat cap més serp. Noteu que he dit "dins". És a dir, noteu que fora del metro sí que me'n vaig trobar. Dues més. El mateix dia. En el mateix lloc. En el mateix moment. Pitons albines un altre cop. Resulta que els turistes subnormals troben divertit pagar per a que et fiquin una màquina de matar al coll i et facin una foto desafiant la mort. El pitjor de tot és que és impredictible, em puc trobar aquest panorama a qualsevol lloc i en qualsevol moment. I segueixo notant la presència de la primera serp quan passo pel passadís on la vaig veure. Sé que ella també nota la meva presència quan hi passa (que espero que sigui en un horari completament diferent al meu).

Deixant de banda les coses lletges, cal dir que la rebuda a NYC va ser molt bona. El primer dia vaig anar a una BBQ a un "backyard" d'un pis de Manhattan. No vaig conéixer massa gent del museu allí, però vaig provar la "bierrita", que no sé si és un invent espontani o una cosa típica d'aquí, però que passa bastant bé. Vindria a ser margarita però amb cervesa. Sí, la cosa és ficar-li gas a tot. A més, al "backyard" hi tenien tres gallines: "Robot chicken, Tandoori chicken & General Tso". Sempre és entretingut tenir petits dinosaures evolucionats corrent per allí mentre menges doritos i pastanaga crua.

Pel que fa al museu, el primer dia em van agafar les dades i les empremtes per fer-me la targeta d'accés. A part de fer-me omplir per tercera vegada un formulari indicant la meva manca d'antecedents penals i el meu poc interés en atemptar contra el president, em van haver de fer una fitxa amb les meves característiques físiques. L'encarregada d'això és una segurata sud-americana que em va regalar el CD dels seus fills que, segons ella, començaven a ser famosos a Espanya perquè uns nois els hi havien fet un mural. Jo un cop li vaig fer un mural a la meva gossa i famosa, el que tots entenem per famosa, no es va fer. Total, que aquesta senyora va ser l'encarregada de seleccionar la meva raça. En el full, jo vaig escriure que era caucasoide. Però quan ella va començar a omplir la fitxa a l'ordinador, vaig veure que caucasoide no hi figurava. Però sí que hi havia l'opció "white". No obstant, després de pensar's-ho una estona i de passar el cursor del ratolí per totes les opcions, va decidir que jo no era blanc, que era "others". Com que "others"? Què collons sóc? Reticulià? Suposo que per a que et considerin blanc en aquest país, has de ser americà, australià, nòrdic o d'Europa de l'Est, tenir els ulls blaus i rinxols daurats emmarcant una gran expressió de bondat i puresa.

I a part de la meva raça, el que aquí la gent no acaba d'entendre és el meu idioma. L'altre dia, al museu, vam agafar l'ascensor amb la meva directora de tesi, que estava a la ciutat i va venir a fer-me una visita. A l'entrar, les 7 persones que hi havia van callar de cop. Jo vaig fer com si no li donés importància (tot i que per dins li en vaig donar i seguia atentament els moviments dels individus que hi havia) i vaig seguir parlant amb la meva directora. En el que va durar el descens fins al primer pis, cap de les altres persones va tornar a parlar. Però a l'obrir-se les portes, un noi del grup, referint-se a nosaltres, va dir: "No los entiendo". A veure, tros de quòniam, què cony has d'entendre? I aprèn a dissimular una mica, que som catalans, no idiotes. Tot i així, notes una petita sensació de poder quan algú intenta ficar l'orella en una conversa privada i no t'entén ni entén per què no t'entén si estàs parlant una espècie de "castellano raro".

Aquell dia, amb la meva directora i la seva família, vam estar passejant per Chelsea, Meatpacking district, West Village, Little Italy, SoHo i High Line Park, i en una d'aquestes, vaig veure un home que demanava un taxi. Quan em vaig fixar detingudament, perquè la veritat és que sóc molt xafarder i no tinc res millor a fer, vaig veure que era un actor de Gossip girl! Però no us emocioneu, fèmines, no era en Chuck Bass ni en Nate Archibald, era el senyor Wallace Shawn, que fa de Cyrus, padraste de la Blair. Ha sortit a moltes pel·lícules, així que pot ser que us soni als que no mireu aquesta sèrie. Jo me'l vaig quedar mirant dissimuladament, però vaig cometre l'error de dir-los-hi a la meva directora i el seu marit, perquè es van girar i se'l van quedar mirant, fins que l'home va pujar a un taxi, va baixar la finestra i ens va saludar amb la mà. Manhattan's elite!