Fauna, fauna everywhere

Jo tenia moltes ganes de venir a Nova York. Però una mica més i les gasto totes en el viatge d'anada. Vaig tardar 25 hores de rellotge en arribar de Lleida a l'hostal de Brooklyn. La meva escala era a Dublín i, suposadament, havia de durar 4 horetes. Però no. L'avió que al qual havíem d'embarcar estava espatllat (també que et diguin que travessaràs l'Atlàntic en un avió que acaben d'arreglar, molta sensació de seguretat no et dóna). De fet, segons informacions de la típica dona soltera vora els 50 que deu viure amb 19 gats i 24 tortugues, l'avió que estava espatllat havia d'anar a Boston (o una altra ciutat de per allí, la veritat és que la informació em va arribar a mitges, és a dir, ficant l'orella en una conversa privada). Però com el vol de Boston sortia abans, van canviar l'avió. I nosaltres ens vam quedar amb la rampoina d'avió espatllat.

Quan ja portàvem una estona esperant, a la pantalleta van sortir unes paraules:

"Next information: 18:00"

Què merdes vol dir "Next information"? No volia dir que el vol sortiria a les 18:00 (amb 2 hores de retard), sinó que a les 18:00 dirien com està l'assumpte. Jo em vaig quedar consternat, però la penya estava tranquilíssima, cosa que no entenc, però que es deu deure a la varietat faunística que hi havia per allí: una noia gal·lesa que es va ficar a plorar quan va rebre els tickets per comprar alguna cosa de menjar i beure (perquè clar, quan portes no sé quantes hores de retard, la companyia està obligada a compensar't-ho: dos merda de tickets que només pots bescanviar al Burger King, doncs no hi ha res més en tota la terminal, que a mi em van servir per un gelat i una miserable ampolla d'aigua), una família amb dos nens molt pesats que es dedicaven a correr contradirecció per la cinta transportadora i un pare que en una altra vida havia estat contacontes segur (perquè li fotia molta efusivitat al conte que li llegia al seu fill perquè s'adormís d'una puta vegada), i una dona gran a qui vaig ajudar a buscar la xarxa wi-fi (wai-fai) i que va estar tres quarts d'hora intentant comunicar-se amb les seves filles a través de Skype d'una manera bastant còmica.

La cosa és que el tema de "Next information" va anar allargant-se moltes hores, fins que finalment van dir que els enginyers havien aconseguit arreglar el problema. A mi em va tocar seure a l'última fila de totes, al costat del lavabo. Al seient que em quedava en diagonal, una dona va començar a vomitar abans que acabés d'embarcar tothom. Va estar tot el vol amb la cara entre les cames i vomitant a estones. L'hostessa se li va apropar per si necessitava alguna cosa, i la dona tota ofesa li va dir que no. L'hostessa, molt educada ella, li va preguntar si tal vegada no li aniria bé una bossa (més que res, per no deixar un toll i que la resta de passatgers no anessin fent xop-xop durant tot el sant vol). I per sort, va dir que sí. Gràcies.

Així que tenim un avió que acaben d'arreglar uns enginyers misteriosos i una dona que perfectament podria ser portadora d'un virus mortal. És el somni de qualsevol guionista de pel·lícules d'accidents d'avió. Però aquest cop la realitat no va superar la ficció i vam acabar aterrant al JFK a la 1:30 de la matinada. Allí, abans de passar el control que et fan per si ets terrorista, cosa que has d'indicar convenientment a l'hora de fer el visat, hi ha una dona que s'encarrega de controlar les files de gent i que cada 10 segons crida:

"Hello! Welcome to New York! And if you are a New Yorker, welcome home!"

És la persona més efusiva que he vist en la meva vida. Quina mandra tenir-la a casa. Des d'aquí les meves condolències a la família.

A l'hostal m'hi va portar un "taxista" que es pensava que Barcelona pertany a Madrid. Pam! Només arribar i ja em trobo una prova de la famosa incultura geogràfica americana. Tot i que aquest home era dominicà i fan afèrrim del reaggeton. L'home va estar tres quarts d'hora fent voltes per Brooklyn, perquè no se sabia els carrers i quan intentava preguntar-ho a la gent, no l'entenien. Òbviament si el carrer es diu Varet i fas accent dominicà, passes de dir la "t" final, i la "v" la fas "b" tirant a "p", la gent no t'entendrà, xato. Al final, quan va aconseguir arribar, gràcies en part, a les meves indicacions provinents de reminiscències que em quedaven de quan vaig mirar Google maps per arribar de la parada de metro a l'hostal, el "taxista" es va quedar esperant fins que vaig entrar a l'hostal perquè deia que era un barri perillós. Molt bé. Això també em va donar molta seguretat. Clar que sí. Només faltava per allí la dona del JFK cridant: "Welcome to New York!".

La primera nit no vaig poder ni ficar-me el pijama per dormir, perquè no volia despertat a la gent obrint la maleta i regirant-ho tot (eren les 2 del matí passades). Jo tinc un trauma infantil amb el tema de despertar a la gent, que ve de quan mon pare s'enfadava si feia soroll mentres ell feia la migdiada. Clar, això ha anat fent rum-rum al meu cap i avui dia ho passo malament si he de despertar algú i intento ser sigilós quan la gent dorm. Però la primera nit ja em va quedar demostrat que això és una cosa únicament meva, i que la penya, si ha de fer soroll, doncs en fa, i a la merda tot! A part dels típics que ronquen com a porcs i que s'ofeguen enmig dels seus propis roncs, i que a més, per alguna història del destí, sempre van de dos en dos, hi havia una europea nòrdica ultra-posh que parlava amb la seva amiga a altes hores de la matinada com si estigués a un bar de protestants de Belfast, i una tia estranya que es va ficar a parlar tranquilament per telèfon a les 3:30 de la matinada i que es descollonava continuament. Jo també em vaig descollonar molt, interiorment, tot i les meves ganes de comprar una escopeta i liar-me a trets. Gràcies al cel, portava taps i les següents nits van ser més normals. Però vaja, igual que a l'aeroport, la fauna de l'hostal també era d'Oscar: un francés anomenat François que es dedicava a fer ioga pels matins a l'habitació d'una manera bastant ridícula, un que tenia converses llargues amb si mateix mentre dormia, i una noia que s'espantava molt i fotia bots cada cop que algú feia el més mínim soroll. A part de tot això, l'hostal estava bé i la zona, tot i que era un puto polígon industrial amb quatre lofts d'artistes trendy i gafapastes "venidos a menos", no em va semblar perillosa.

El que si que em semblar perillós és portar una puta pitó albina al metro de NYC. Molt bé, és una ciutat moderna i tothom fa el que li rota, però una pitó? Anava jo tan tranquil pels túnels del metro intentant no perdrem camí cap a la sortida quan, a l'horitzó, vaig divisar un noi amb una bufanda blanca molt llarga que li donava dues voltes al coll. Com aquí tohom vesteix com li dóna la gana, no em va sorprendre gens. Però a l'anar-se apropant, la bufanda em va començar a semblar estranya. Interiorment, m'anava dient a mi mateix: "Mira quina bufanda més llarga. Però és estranya, sembla que pesi bastant. I no pot ser que sigui tan llarga. Un moment! Per què es mou la bufanda? Les bufandes no es mouen ni es fiquen rígides de la punta soles. No-pot-ser... Seeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeerp!". El meu pols es va aturar durant uns segons. Vaig començar a tenir suors fredes. Em vaig arramblar completament a la paret. Vaig baixar la vista al terra i vaig obligar a les meves cames a fer passos ràpids i decidits. Segur que des de fora semblava subnormal. Quan va passar pel meu costat, vaig sentir la seva mirada i se'm va passar la vida per devant: la casa de Lleida, el Pipo (el lloro) persenguint-me pel menjador i intentant-me matar, el tres dies que vaig estar sense moure l'espatlla perquè me l'havia luxat i els meus pares es pensaven que mentia perquè un cop m'havien portat a l'hospital perquè tenia mal de panxa i només eren gasos, etc. Cada cop que he de passar per aquell túnel, sento la presència de la serp. Voldemort al meu costat és un principiant.

Però no hi ha només serps al metro de NYC: homes que criden a algú invisible i que baixen corrent a perseguir-lo quan s'obren les portes, nens amb uniforme que fan saber a la gent que tenen tres mugrons, senyors que entren quan no hi ha espai físic per més persones i que estornuden i es netegen tot l'assumpte als pantalons... I no parlem de lo complicat que pot arribar a ser el sistema de metros allí. Cada línia és un color. Dins de cada color hi ha diferents lletres (o números, o formes, depèn de com els hi roti) que fan la mateixa ruta però que no paren en les mateixes parades i que, arribat un punt, es bifurquen o trifurquen. A més, els trens poden ser exprés o no, i si agafes un exprés, pots acabar al Bronx i, au, espavila't. I per no fer-ho massa senzill, resulta que el tren pot canviar de lletra, número o forma a mig camí, cosa de la qual només te'n pots assabentar per megafonia, que, òbviament, no entenen ni els americans natius.

Sembla que tot siguin coses negatives, però no! És que les coses positives són avorrides d'explicar. Però de moment ja n'hi a prou. Vaig a treure la roba de la secadora. American style!